Tal como habéis observado en mi facebook, he puesto a la venta la primera novela que escribí: "El manuscrito de Neopatria". De momento la he colgado en castellano. seguramente, en breve, la colgaré en catalán.
No he dejado de lado a las editoriales tradicionales, ¡claro que no!, sin embargo todo el material que no vaya a ser publicado o esté descatalogado lo voy a colgar en la red. En el disco duro de mi ordenador no hace nada.
Os dejo el link:
http://www.amazon.com/dp/B00FPHS5HI
Bueno, es para mi una experiencia nueva, hasta ahora, después de 15 libros publicados, es la primera vez que me autopublico.
Que sepáis que le tengo un cariño muy especial a esta novela, ya que fue la culpable de que me dedique a la escritura como profesión.
dimarts, 8 d’octubre del 2013
dilluns, 8 de juliol del 2013
Preguem, germans
EL SANT SOPAR
En Jesús va reunir els seus dotze
deixebles a un restaurant dels cars.
Havent
demanat els cafès i les copetes de rigor, el Messies va demanar silenci tot
picant una ampolla amb una cullereta.
—En
veritat us dic que un de vosaltres em trairà.
En
aquell moment van avisar que en Judes havia marxat del restaurant, sense pagar,
i havia robat trenta monedes que havien deixat de propina a un platet.
Bé,
amb els anys les coses s’exageren.
dilluns, 10 de juny del 2013
Videoclips
ROCK
Estava assegut a la barra del bar prenent una cerveseta i
em divertia observant la pantalla que hi havia al costat. Es veien imatges de
vídeo clips de grups de rock i mai no m’havia adonat de com són de ridículs són
quan el so no està posat.
Havia
una paia rossa maquillada de punk que feia salts amb una guitarra elèctrica. Fotia
gestos i ganyotes provocatives a la càmera. La xicota volia deixar constància que era
molt alliberada, rebel, inconformista i dolenta tot traient la llengua foradada
amb un piercing i, amb el gest d’un
dit de la seva mà dreta, ens engegava a tots a prendre pel cul. Segur que devia
cridar força, ja que semblava tenir la mandíbula desencaixada.
Més tard
es dedicava a fotre puntades de peu als amplificadors i trencava la guitarra
elèctrica contra una paret.
Aquella
collonada va acabar amb ella i els músics fent una guerra amb pintura verd oliva.
Els
sords, ens veuen així de carallots?
dimecres, 29 de maig del 2013
Oi que és cert?
OFERTA DE TREBALL
CONTRACTA
L’AJUNTAMENT DE BARCELONA
Lloc de treball: Cap de coordinació i
sincronització dels semàfors de la ciutat de Barcelona.
Oferim: Bona remuneració, incentius, horari
flexible.
Nivell d’estudis: Pàrvuls.
dimecres, 22 de maig del 2013
Mama, aquest no el llegeixis!!!!!
EL TAST
En Ramon va fer una primera olorada.
—En nas
cal ressaltar un gran impacte aromàtic on hi predominen les notes balsàmiques i
de pólvora sobre un fons de fruits salvatges.
Aleshores
va realitzar un ràpid tast.
—En boca
es mostra musculós i ben estructurat, amb tanins ferms i madurs que potencien
un bon regust a verdura. Denota que l’acidesa es fusiona amb la complexitat
justa per reforçar el seu caràcter, esmolar la seva diversitat, resultant així
una elegant i sòlida estructura.
Un altre
tast més llarg.
—Decididament
és ple de potència i generositat que avala l’estil més avantguardista...
—Però,
vols fer el favor de callar i estar per la feina, desgraciat! —va xisclar
l’Elisenda, desesperada.
En Ramon
va continuar mentre ella es va prometre que era la darrera vegada que es
deixava menjar el cony per un tastavins.
dijous, 9 de maig del 2013
Dedicat als que teniu gosset
La piscina del poble era l’indret on
més anava a l’estiu. Apart de ser refrescant degut a l’aigua on tothom s’hi
banyava, hi havia totes les turistes prenent el sol. Un espectacle
enlluernador!
N’hi
havia una que m’agradava en especial, era finlandesa. El seu cabell tenia el
color del blat madur, els ulls eren dues finestres on es podia veure el color
de la Mediterrània.
El sol li havia deixat la pell pigada i les seves mamelles em
feien somniar amb totes les deesses de l’Olimp.
Jo
era jove i, com podeu anar imaginant, tenia els collons plens d’amor. No era
del tot lleig, però el meu cos, tot i que estava torrat pel sol estiuenc, no
era gens atlètic. A més a més, l’agreujant de la meva timidesa feia que tastés
pell rosada poques vegades a l’any.
Malgrat
la prohibició de deixar entrar-hi gossos, aquests animalons es passejaven per
tot arreu. Anant tot descalç per anar a comprar una cerveseta al quiosc, vaig
trepitjar una cagaradeta que, considerant la seva mida, vaig pensar que devia
haver estat expulsada per un exemplar adult de gran danès. El meu peu es va
enfonsar dins del pastís de fems fins el turmell. Vaig notar com aquella
substància em penetrava entre els dits i fins i tot entre les ungles i la carn.
No
vaig poder evitar que un exabrupte sortís huracanat de la meva boca,
generalment ben parlada. Entre rialles i expressions de fàstic, alguns
banyistes em van dir que no patís pas, que allò portava bona sort, segons la
saviesa popular.
La
meva primera reacció va ser la d’anar, saltant amb el peu net, cap a la dutxa
per desprendre’m d’aquell producte elaborat dins del sistema digestiu d’un
cànid amb poca educació higiènica.
Quan
vaig obrir l’aixeta vaig recordar el què deia la meva iaia: “La saviesa popular
és infal·lible”.
Si
trepitjar merda portava bona sort, potser millor no rentar-me la tova durant
tot un dia per assegurar-me encara més. Segurament la meva sort amb les noies
canviaria. Era com una mena de conjur: la finlandesa seria del tot meva.
Vaig
anar cap a casa meva amb tota aquella pasterada al peu.
La
infecció fou tan greu que em van tallar la cama per sobre del genoll i a sobre
em van explicar que a la finlandesa se la va lligar un caporal de la guàrdia civil.
Des
d’aleshores quan sento algú parlar de la saviesa popular em venen ganes
d’esclafar-li el cap amb la meva cama ortopèdica.
dijous, 25 d’abril del 2013
Un de curtet
ADÉU MON CRUEL
Prou, s’ha acabat! La Carmeta
m’ha deixat pel carnisser del mercat nou i no ho puc suportar de cap manera. Em
mataré.
Com
no vull patir ni embrutar, penso en posar el cap dins del forn i respirar el
gas letal fins morir. Diuen que és una mort dolça i per sobre de tot no vull
sofrir.
Obro
la porta del forn i el poso en funcionament. Com no em refio de mi (sempre he
estat un cagat), em lligo les cames a una cadira de despatx amb rodes que deixo
falcada davant de l’aparell quedant així amb el cap entaforat dins de
l’electrodomèstic i immobilitzat. M’emmanillo les mans per darrere i espero un
final sense dolor.
Quan
la calor fa que se’m fonguin les ulleres i el cabell se’m socarrimi, recordo,
massa tard i amb horror, que el meu forn és... elèctric.
diumenge, 14 d’abril del 2013
Homenatge als republicans
JUBILACIÓ HONORABLE
El senyor Bonafè va aguantar la porta oberta tot veient
que el seu veí, el senyor Budells entrava a l’escala.
—Va, que
l’espero —va dir el senyor Bonafè amb un xic d’impaciència, ja que la seva
pròstata li començava a fer la guitza.
—Gràcies,
home. És molt amable —va agrair el senyor Budells—. Vostè va molt més amunt i
m’hagués hagut d’esperar una bona estona.
—No
costa res, home.
—Potser,
però no tothom s’espera.
—A quin
pis va? —va demanar en Bonafè.
—Al
cinquè —va respondre en Budells mentre tancava les dues portes de la cabina.
—No sé
perquè li ho demano. Després de tants anys em sé de memòria on vivim tots
plegats —va riure en Bonafè pitjant el número cinc.
—Renoi,
aquesta andròmina cada dia va més a poc a poc —va rondinar en Budells.
—Es fa
vell, com nosaltres.
—Doncs
l’haurem de fer canviar.
—Vostè
creu? Costarà molts quartos un de nou.
—No es
pensi. Farem instal·lar un d’aquests de metall amb portes automàtiques i amb
memòria. No són pas tan cars com es pensa.
—Si
vostè ho diu... A mi ja em va bé aquest. Després de tants anys em sabria greu
que el canviessin.
—Pensi
en la seguretat —va dir en Budells amb un to pedant digne de bufetada a cada
galta.
Abans
que en Bonafè digués alguna cosa jo ja els havia deixat al cinquè pis. Es van
acomiadar amb la seva respectuosa hipocresia habitual i, un cop totes les
portes foren tancades, el senyor Bonafè va pitjar el botó del setè. Ho va fer
amb delicadesa, com si no em volgués fer mal. La resta del curt trajecte em va
acariciar la fusta de les portes i es va mirar al meu mirall amb melangia.
Sempre em vaig estimar molt al senyor Bonafè i a la seva difunta senyora. En
tots aquests anys el vaig anar pujant de la mateixa manera que un avi agafa el
seu nét. Llavors vivia tot sol ja que els seus fills s’havien independitzat
feia temps.
Quan va
sortir de la cabina, abans de tancar, va sospirar com si es volés acomiadar de
mi.
Anava de
bo? El senyor Budells em volia fer canviar per un d’aquells aparells de llauna
sense cap mena de caràcter? Com era possible? Jo, que estava fabricat gairebé
artesanament! M’havien fet els obrers d’abans, quan encara es feien les coses
ben fetes. Els meus botons eren d’ivori, ja sé que ara això no està ben vist,
però antigament era senyal de bon gust i de categoria. Els números estaven
escrits en unes plaques de bronze modernistes d’una exquisidesa digna d’un
artista. Estava manufacturat a base de fustes nobles: les parets de la cabina
eren de roure anglès i les portes de la millor caoba de les antilles. Tenia a
disposició un seient per a la gent gran i les noies en estat. I el meu
mirall... Una joia! Amb uns detallets delicadíssims importats de Venècia.
Quin poc
respecte! Quin desagraïment! Quina manca de subtilesa!
Aquell
dia que vaig sentir per primera vegada el senyor Budells parlant amb algú de la
meva jubilació, què dic jubilació... de la meva eutanàsia, em va agafar un
cobriment al motor i em vaig espatllar.
Va haver
de venir un tècnic per a reparar-me i vaig estar sense funcionar durant quasi
dos dies. Era la primera vegada en quaranta anys, bé apart d’alguna vegada que
em feien el necessari manteniment que no durava més d’hora i tres quarts.
Oh! Com
patia quan veia a la
senyora Remei pujant al quart pis carregada amb les verdures
del mercat, la seva artrosi i els seus vuitanta dos anys. Per primer cop em
vaig sentir com un trast vell i xacrat, però al mateix temps vaig comprovar
tota la feina que havia fet, em vaig adonar de com era d’imprescindible.
M’havia de posar bo el més aviat possible.
Mentre
durava la meva reparació vaig sentir a l’impresentable d’en Budells deixant-me
verd davant tot el veïnat aprofitant que no em podia defensar amb el meu bon
funcionament. Aquella avaria va esdevenir la meva sentència de mort. El
desgraciat d’en Budells va aconseguir que tothom estigués d’acord en
desballestar-me per posar al meu lloc un d’aquests ascensors amb llumetes més
semblants a un sex shop de Hong Kong
que a un elevador de qualitat.
Com
podien fer-me una cosa així? Amb tot el que havia hagut d’aguantar! El senyor
Budells, tan respectable com semblava, es tirava pets al meu interior. Quan era
jove, perquè ho va ser, es petava els barbs deixant el meu preciós mirall fet
una llàstima. La
senyora Gregòria , sí la de la botiga de plats i olles, a qui
tots consideraven una santa, es feia petons de barrina amb el senyor Puig, del
quart segona, mentre el seu marit es feia matar a la Batalla de L’Ebre. El
senyor Ferran Ginebrosa, que sovint em feia treballar a quarts de quinze de la
matinada i em desvetllava, acostumava a arribar amb una trompa bíblica i em va
vomitar al terra quatre o cinc vegades.
Per no
parlar del gossets, que es van fer de tot dintre meu, o de les vegades que es
van escriure o ratllar obscenitats ben poc originals a les meves entranyes. I
cada cop que pujaven mobles nous o en baixaven de vells m’omplien de trompades.
A més a més quan el moble en qüestió era massa gros i no m’hi cabia em cobrien
de malediccions per haver de pujar-lo a peu. Doncs no haver-lo comprat!
I les
converses? Ai, ments indignes d’una màquina tan selecte com jo! Portava gairebé
vuitanta anys escoltant les mateixes collonades en diferents boques: “Quina
calor, fred, xafogor, vent que fa oi?” “Demà canviarà” “Oh, noi, com has
crescut. Que et reguen a casa?” “El Barça ha tornat a perdre” “El senyor X del
X pis X.ena porta és un maleït X” “Què com va tot?” “Tot va molt bé”...
Tanta
paciència per a un no res. El meu sacrifici ja tenia una data: només em
quedaven tres mesos de vida.
Vaig
sentir una altra conversa del miserable d’en Budells amb el Senyor Bonafè. Li
comunicava amb la seva petulància habitual que el munt de ferralla, o sigui jo,
seria desmuntat el dia vint i vuit de desembre. Quina innocentada! Quina poca
gràcia que em va fer!
Tres
mesets de no res. En un principi em vaig deprimir moltíssim. Vaig perdre les
ganes de treballar i bona part de la meva força. Anava a poquet a poquet com un
ascensor de càrrega. Però ben aviat em vaig agafar les coses tal com ho havia
de fer un aparell de la meva categoria: amb bon humor.
Vaig
pensar que la millor manera de deixar d’existir havia de ser divertint-me. És
clar que sí! Amb bon humor les penalitats s’encaixen millor! Ja que em quedava
poc temps de vida anava a riure tot fent la punyeta als meus botxins. I a donar
un copet de mà als pocs que m’havien defensat.
Jo sabia
que la Conxita sempre havia perdut els papers davant del senyor Bonafè, però és
clar, era un home casat. La pobre senyoreta, ja menopàusica, es pensava que a
la seva edat no li quedava cap altre remei que apuntar-se a les excursions dels
jubilats a Montserrat o a la Vall de Núria. Ella vivia al sisè, a la segona
porta. Vaig tenir la pensada de deixar-la al setè. Quan va sortir va ser molt
graciós veure com la pobra senyora es barallava amb el pany de la porta del senyor
Bonafè.
Sentint
sorolls estranys a casa seva, ell va obrir i es va trobar amb una Conxita
vermella com un pebrot. No li sortien les paraules per demanar disculpes per la confusió. Ell , amb
un somriure serè, li va dir que no s’amoïnés, que eren coses que a tothom li
havien passat. Es va iniciar una conversa que no vaig poder acabar d'escoltar
perquè algú em va trucar a la planta baixa. Era l’aixafa guitarres d’en
Budells.
Estava
tan empipat que quan aquell babau cregut es va mirar al meu mirall vaig fer que
el seu cabell tenyit no es veiés reflectit. Només hi veia un crani lluent i
rosadet. Hi vaig incloure un tatuatge pornogràfic a la seva front, una arracada
al seu nas i una pastanaga a l’orella dreta. El crit d’horror que va fer aquell
imbècil em va produir tal atac de riure que gairebé em despenjo. Era genial
veure com es tocava el rostre provant-se de reconèixer. Li van caure fins i tot
les llàgrimes. Deixant-me emportar per la ràbia em vaig precipitar i el vaig
deixar al quart pis, on vivia el seu pitjor enemic. Afortunadament es va adonar
que no era a la seva planta perquè si arriba a trucar a la porta incorrecta:
adéu Budells.
El seu
enemic en qüestió era un antic combatent republicà que se la tenia jurada des
que l’acuseta d’en Budells el va delatar per dues-centes pessetes i es va haver
de passar uns anys tancat a una masmorra. Quan el van deixar anar, va tornar a
casa i mai més va sortir del seu pis. Una filla soltera li portava el menjar i
s’encarregava d’ell.
Vaig
recordar el dia que el van alliberar per una amnistia. Va pujar dins meu amb un
farcellet. Semblava haver envellit trenta anys, però quan el vaig pujar al
quart es va quedar quiet i va mirar la cinquena planta, on vivia el seu delator.
Va aixecar el puny amenaçant, la seva mirada em va posar els cables de gallina.
—Algun
dia et mataré, cabró.
La
següent vegada que la Conxita va utilitzar-me va pitjar al setè pis
directament. A mi no m’agradava massa fer safareig, però vaig creure que alguna
cosa havia passat arrel de la “confusió” de pis que vaig perpetrar. De fet, ho
vaig tenir claríssim quan ja només em quedaven tres setmanes de vida. Els veia
pujar junts cada dia agafadets de la mà i mirant-se com dos adolescents.
A tots
els partidaris de la meva destrucció els vaig donar mil motius més per a la
seva actitud, els hi vaig fer tant la guitza que alguns d’ells pujaven i
baixaven les escales a peu. Jo els seguia pis per pis veient com s’anaven
tornant de color lila i esbufegaven traient el fetge per la boca. Quan s’aturaven
jo també ho feia. Segurament em tenien por. La revenja hi ha cops que pot
arribar a ser ben satisfactòria! No m’anava a deixar matar com un xai. Un dels
pocs enemics que encara m’utilitzaven era el fastigós del Budells. Mai el
deixava on ell volia, però el seu orgull d’home davant la màquina el feia fer
més exercici que cap altre veí.
Ja només
faltaven tres dies per la meva fi. El vell republicà va sortir de casa seva
després de tants anys. El vaig portar a la planta baixa amb tot el respecte que
mereixia aquell home d’ideals. Va sortir al carrer caminant amb molt de compte,
com si tingués por de tot el que l’envoltava. Llàstima que va triar un gris dia
de pluja per tornar a trepitjar el món.
Aquell
dia no vaig tenir gaire feina, degut a que la majoria dels veïns van romandre a
casa per no mullar-se. Tot relaxant-me aturat a la planta baixa vaig veure que
l’excombatent tornava del seu primer passeig per la humanitat. Alguna
cosa no anava bé. Portava una pistola a la mà, segurament recuperada de ves a
saber quin amagatall, i la mateixa mirada als ulls del dia que el vaig retornar
a casa seva tornant de la
presó. Era un esguard de mort.
Abans
que m’obrís la porta algú em va trucar des del cinquè. A un ascensor mai el
bategen però jo vaig pregar perquè no fos qui em pensava.
Mala
sort! Aquell dia algú anava a morir.
Quan en
Budells va entrar a la meva cabina i va pitjar el botó de la planta baixa vaig
saber que havia de fer alguna cosa. Si el republicà acomplia amb la seva
amenaça tornaria a la presó. I
aquella vegada no en sortiria. Tot per matar a qui li havia desfet la vida.
No, no
era la meva intenció acabar d’aquella manera. Jo era un aparell de gran
qualitat i representava una marca que encara funcionava i tenia un gran
prestigi. Però no volia veure una tragèdia.
Quan
vaig arribar al final del trajecte no vaig donar temps a que s’obrissin les
portes. Es van veure el rostre només un instant que va ser suficient per a
confirmar les meves tètriques sospites. Vaig tornar a pujar cap amunt amb més
velocitat que l’ascensor d’un gratacels. La meva maquinària funcionava de
meravella, era el meu darrer esforç. Vaig frenar amb brusquedat davant de la
porta de la cinquena planta. En Budells va estavellar el seu crani contra el
meu sostre, cridava com un garrí abans d’ésser sacrificat.
—A quin
pis vas, covard de merda? No volies velocitat, astronauta frustrat? Doncs ara
la tindràs!!
Vaig
pujar fins el màxim. Un cop ja vaig ser a dalt de tot em vaig aturar durant uns
instants i, mentre aquell pusil·lànime somicava, vaig pensar que estimava
aquella escala i que només me’n podrien treure a trossos.
El meu
cable era d’alta seguretat, però aquella darrera tarda vaig considerar que era
un bon dia per morir.
Només
va caldre aquell petit “crec”.
dimecres, 3 d’abril del 2013
Una mica d'autocrítica!
FERROCARRILS METROPOLITANS
Aquella merda de megafonia no s’entenia però en Marc ja
sabia que era una mala notícia, o una averia o que el servei de la línia cinc
no funcionaria amb la regularitat desitjada.
“Atenció,
el servei de la línia cinc anirà més... perdonin les molèsties ocasionades. ”
—Una
altra vegada! —va exclamar una senyora mentre esbufegava i oferia al personal
una esplèndida expressió de fàstic—, ja van tres vegades aquesta setmana que
arribo tard a la feina per culpa de la merda del metro. No hi ha dret!
—Hauríem d’anar a la vaga, com a l’any
52 —va cridar un vell sindicalista tot aixecant el puny—. No passaran.
Malauradament la gent estava massa
atrafegada i amoïnada com per escoltar aquell supervivent de la vaga dels
tramvies i no li van fotre ni cas. El pobre home va sortir del vagó i va
asseure’s a un banc de l’estació, on va
morir del disgust. Va quedar assegut amb una bonica expressió de serenor, la
llengua fora i un ull més tancat que l’altre[1].
A l’interior del vagó, en Marc ja
n’estava fart. Ja érem a l’hivern però encara feia calor i la calefacció estava
posada a tot drap. Tothom suava com si fos dins d’una sauna finlandesa però,
sense la necessària dutxa de rigor, allò cantava com un contenidor
d’escombraries humanes posades al microones.
Finalment el vagó es va posar en
marxa, fet que va alegrar els pobres usuaris. Quan van entrar al túnel es va
tornar a aturar i les llums es van apagar. Es
van sentir els xiscles de la típica histèrica i el típic histèric[2]
que s’ofeguen dins d’un got d’aigua del Carme.
Tothom es cagava en l’alcalde, que
viatjava d’incògnit per haver perdut el cotxe oficial en una juguesca, i va
quedar fet una llàstima a causa dels excrements dels seus ciutadans.
Ningú va informar als viatgers del què
passava, la llum venia i al cap d’uns pocs segons es tornava a apagar.
L’aparell de megafonia s’havia
espatllat i no deixava de repetir: “...propera parada: Sagrera”.
Aquell fet era força misteriós, ja que
en teoria la següent estació havia de ser “Hospital Clínic”.
—Això és un viatge astral —va opinar
un carallot que havia llegit “El tercer
ull” vint i cinc anys enrere.
—“Propera parada: Sagrera” —seguia
informant aquell altaveu mentre esquinçava el sistema nerviós dels usuaris del
metro.
En Marc va pensar que era el moment de
fer-se l’heroi i va tocar l’alarma. Aconseguia satisfer d’aquesta manera una
fantasia sexual que tenia des de la més tendra infantesa. En sentir-se el
soroll de la sirena, tots els viatgers van esclatar en crits de pànic, alguns
de dolor a causa de les trepitjades i alguns de plaer ja que, tot aprofitant el
caos, algun que altre depravat, i/o depravada, aprofitava per posar la mà a
llocs inhòspits de l’anatomia del viatger més proper.
Algun dels usuaris va treure’s el
mòbil de la butxaca i es va acomiadar de la família i amics amb uns emotius missatges
que feien posar els pèls de punta.
—“Propera parada: Sagrera”
En un moment donat, va entrar el revisor.
Tenia la intenció de demanar els bitllets a tots els que viatjaven. Va morir
esquarterat a l’acte. Quan la massa es descontrola els fonaments del món
tremolen.
Un senyor d’avançada edat va agafar
del braç a en Marc mentre xisclava: “No vull morir, no vull morir”.
Aquell paio no callava i la megafonia
no deixava d’anunciar “Propera parada: Sagrera” sense un
moment de descans. En Marc formularia una altra queixa als diaris per criticar
el mal funcionament del metro.
Sobtadament es va sentir un xoc
violent i un terrible estrèpit de metalls que freguen, vidres que esclaten i
crits de pànic. En Marc no va tenir temps de subjectar-se (de tota manera no
l’hauria servit de res) i el seu cos va ser projectat contra el sostre. Durant
uns segons, que a en Marc li van semblar segles, va estar rebent cops i sotracs
a tort i a dret.
Quan tot semblava haver-se aturat, en
Marc va gosar obrir els ulls i un panorama dantesc es va oferir amb tot la seva
cruesa[3].
El seu cos penjava perillosament d’una
finestra i un cable tallat que espurnejava alta tensió se li acostava metre a
metre, com una espasa de Damocles carregada de voltatge. No es podia bellugar i
aquelles espurnes blavoses estaven cada cop més a prop del seu cos.
—“Propera parada Sagrera” —serien les
darreres paraules que sentiria abans de morir.
Tot just quan ja estava a punt de
cridar “visca Catalunya i visca el cul de la Liv Tyler ”, una mà amiga
es va oferir per ajudar-lo i treure’l d’aquell parany mortal, estava salvat.
—Sujétese señor, déme la mano —va dir l’home amb aspecte equatorià que volia
salvar-lo— déme su mano
que le sacaré de aquí.
En Marc va guaitar el seu salvador i
va aixecar el dit índex de la mà dreta.
—En català si us plau!
[1] El seu cadàver no fou retirat fins al cap de dues setmanes quan un
captaire es va asseure al seu costat per demanar-li una cigarreta i va notar la
pudor a corrupció.
[2] L’autor ha optat per la paritat en el que fa referència a la histèria.
[3] L’autor prefereix no fer la descripció de la tragèdia. Si algú té
el desig morbós de veure sang i fetge que engegui la tele i connecti qualsevol
canal privat estatal i en quedarà satisfet.
dimecres, 27 de març del 2013
El conte més porc i brut que tinc. Mama, no el llegeixis!!!
ELS AROMES DE LA MONTSERRAT
Increïble, m’estic enduent la Montserrat a casa meva!
Aquesta nit m’estreno! A més a més els meus pares no tornen fins la setmana que
ve.
I què
n’és de bonica. La miro i em poso a tremolar. Tan alta i prima, sembla una
model. Té la carona pigada, els cabells castanys llargs i els ulls blau cel.
Quan em somriu mostra unes dents impecables, blanques, netes.
Som
companys de classe i ja fa mesos que somnio amb ella. Li he dedicat tantes
palles que no sé com no s’ha ofegat en mig d’un oceà de llet. La primera vegada
que va asseure’s al meu costat a la classe de filosofia em costava de respirar.
Què maca, què fina! El perfum que duia m’extasiava.
Mai no m’havia
pensat que me la lligaria jo, tan lleig i mal fotut.
I ara
estic obrint la porta de casa fent anar les claus amb moviments nerviosos,
frenètics. Un cop dins de casa em poso un got del millor whisky del meu pare.
Li en ofereixo però el refusa amb un somriure.
S’apropa
a mi i em comença a besar a la
boca. Ja hi som!
La faig
estirar a sobre del sofà i li trec la roba a poc a poc, això va en dansa. Quan
només porta posada la roba interior penso en allargar un moment tan màgic. Què
preciosa que és, se la veu tan pura!
Em trec
tota la meva roba a una velocitat vint i tres vegades superior a la del so. El
cor està mes disparat que la sortida d’una carrera de gossos.
Li trec
els sostenidors. Els seus pits són meravellosos, delicats, tendres com pell
divina. Els llepo amb amor. A ella el cor també li batega ràpid.
Arriba
el gran moment: li abaixo les calces ben a poc a poc. Apareix el seu pèl púbic,
és castany com la seva cabellera. Li obro les cames.
El seu
secret més ben guardat és davant meu. Mai no n’havia vist mai cap tan a prop.
És fascinant, podria estar-me hores i hores guaitant aquell fruit obert, igual
de màgic que una llar de foc encesa o la mar en dia de tempesta.
Tot fent
un intrèpid moviment d’espatlles em disposo a mamar-li el cony.
Uns
segons més tard m’adono que aquella meravellosa fruita està podrida, infecte.
Fot una pudor, una sentor mescla de suor ranci, pixats i alguna no identificada
putrefacció més que m’horroritza. Com pot ser que una part tan interessant
d’aquesta noia no desprengui perfum de roses?
Sento
una decepció aclaparadora. Totes les carxofetes que em trobaria farien sempre
aquesta olor? O és que aquesta noia és una marrana i no es renta!
La meva
concepció del misteri del sexe se’m cau a terra com un castell amb un enxaneta
de noranta quilos.
Si trec
el cap d’entre les seves cames em preguntarà què em passa i em sabria greu
dir-li la crua i pudent veritat. Però si continuo respirant aquesta corrupció
moriré amb els sistema respiratori podrit de gas mostassa. També podria
aguantar la respiració i seguir llepant, però en el moment d’agafar aire es
notarà que omplo d’oxigen els pulmons de cop i també s’emprenyarà.
M’adono
que ella té els ulls tancats, aleshores aprofito per fer-li gestos al meu gos
perquè vagi llepant ell aquella cosa mentre jo cerco una alternativa.
En José Mari (el meu gos es diu així) es posa a llepar-li
la maduixa a la Montserrat fent un soroll semblant a quan beu aigua en el seu
plat.
Vaig a
la cuina, si li poso alguna cosa de menjar, dissimularà el tuf i a sobre
quedaré com un noi innovador i sibarita del sexe.
Mentre
obro una llauna de pote gallego (no
dic la marca) sento com la Montserrat gemega de plaer.
Quan
torno a l’habitació em quedo perplex en veure que el meu dàlmata s’està cardant
a la meva companya de classe. Em netejo els ulls per comprovar que no veig
visions.
Doncs
no.
En José
Mari està penetrant la Montserrat fotent-li uns sotracs que fan tremolar el
llit dels meus pares! I la tia s’ho està passant de conya!
Quan
l’animaló acaba, sense donar les gràcies, surt del dormitori i va cap al balcó
a beure aigua. Definitivament fa el mateix soroll.
La
Montserrat obra els ulls.
—Hòstia
nen, quin clau m’has fotut! —m’informa ella amb el rostre encès per la luxúria—.
En fem un altre?
Està
clar que... ni parlar-ne. Jo no fico la tita al mateix lloc que l’acaba de
posar el meu gos. Li responc que no i faig veure que no em trobo bé.
—Tinc
migranya.
No sé
quina cara posar, el primer que se m’acut es posar-me a cantar una preciosa
jota aragonesa per alleugerir la tensió.
No
funciona.
Al cap
d’una estona ella surt de casa meva.
—Ara que
ja m’has follat passes de mi, oi? —em crida plorant—. Tots els homes sou
iguals.
Després
d’escopir-me la seva rancúnia fot un cop de porta que fa aparèixer tres noves
esquerdes a la paret.
Respiro
alleugerit, ja no hi ha perill de pesta bubònica.
Canvio
el llençols i poso una rentadora.
Dormo
fatal.
Passo
dos mesos evitant la Montserrat, li he agafat mania.
Avui, a
classe de literatura em trobo una nota seva als meus apunts: “Estic embarassada”.
dimecres, 20 de març del 2013
Un de suau
COSES QUE PASSEN
Li vaig escriure una carta explicant-li que m’encantava
el seu cabell ros i que ells seus ulls verds em feien somniar en veu alta.
Esperava
resposta nerviós com el què era: un adolescent enamorat.
Em va respondre
una setmana més tard notificant-me que no era rossa, era pèl roja i els seus
ulls no eren pas verds, eren ben blaus. A la post data em va dir que mai més la
tornés a escriure i que els desgraciats com jo no teníem res a fer amb ella.
Heus
aquí la manera com vaig descobrir que soc daltonià.
dissabte, 16 de març del 2013
dijous, 14 de març del 2013
Habemus papam? Habemus fabula
L’EDÈN
L’Adam i la Eva corrien en pilota picada
pel paradís terrenal, els seus cossos perfectes estaven creats a imatge i
semblança de Déu.
Mentre
l’Adam cagava al costat d’un riu, la
Eva va entrar a un bosc per fer una ullada. Com la mossa era
boletaire, es va entusiasmar en veure un rovelló gegant. Es va ajupir per
agafar-lo, mostrant pel darrere un atraient i apetitós cul i una bonica i
rosada carxofeta oberta.
Carxofeta
que fou bestialment penetrada pel monstruós i fèrtil carbassó d’un orangutan
adult que la va veure per casualitat i va aprofitar l’avinentesa.
Heus
aquí la veritable versió de com va aparèixer, nou mesos més tard, l’espècie
humana.
dimecres, 6 de març del 2013
Un dels antics
LA MUSA
No hi havia
res a fer. La meva inspiració s’havia apagat com una espelma amb un cop de
vent. Ja feia setmanes que em passava les nits despert davant l’ordinador
fumant cigarreta rere cigarreta. No sortia de casa, no tenia gana ni ganes de
fer res.
Em sentia trist i abandonat per la
meva musa.
Una tarda, un llampec em va treure
del meu estat de vegetal pansit. Era setembre i s’acostava un tempesta de final
d’estiu. Vaig sortir al balcó per gaudir d’aquella brisa fresca que per fi
anava a substituir aquella fastigosa calor de gelatina.
Ja no es veia el Tibidabo, l’aiguat
s’apropava amb tota la seva fúria. En pocs instants aquella brisa va esdevenir
una ventada que va fer caure el pobre ficus (aquell desgraciat sempre acabava
per terra quan bufava el vent). El vaig posar dret falcant-lo amb una tauleta
d’Ikea.
La pluja va arribar netejant tota la
merda i la pudor de Barcelona. Em vaig omplir els pulmons amb aquella olor de
núvol fresc i vaig permetre que l’aigua caiguda del cel em rentés el cos i
l’ànima.
Notava que agafava fred.
Vaig tornar a entrar tancant una
mica la finestra del balcó perquè no entrés aigua al menjador.
Seguia notant el fred i vaig anar
cap a l’armari.
Vaig tenir l’immens plaer de
posar-me un jersei per primer cop en mesos i em vaig preparar una infusió
calenta.
Em sentia aixoplugat, protegit dins
de casa meva. Mentre feia un glop de camamilla vaig meravellar-me del grandiós
espectacle de la tempesta.
Aleshores se’m va ocórrer que si
m’asseia davant l’ordinador les paraules brollarien com gotes d’aigua.
La meva musa m’esperava al despatx.
Duia una túnica blanca molt polida i, tot s’ha de dir, un xic transparent. Se
li endevinaven els tresors ocults i unes lligacames de fantasia. En un instant van
aparèixer al meu esgotat cervell una dotzena de contes eròtics finíssims. A
mida que m’acostava a ella ja tenia prou material literari com per escriure un
llibre sencer.
—Has trigat molt en venir a
ajudar-me —vaig dir amb una molt petita dosi de rancúnia.
—Només vinc quan sóc imprescindible
—va respondre ella amb la seva veu seductora—. Si estigués sempre amb tu no
tindries pas gaire mèrit com a escriptor.
Els seus cabells eren castanys foscos
i els duia recollits mostrant un clatell encisador i els seus ulls foscos i
lluents m’observaven amb piadosa tendresa. Llavors un llamp va caure molt a
prop de casa i l’estrèpit la va espantar de tal manera que es va abraçar al meu
cos. Vaig notar el seu perfum i el tacte del seu cos tebi. Vaig començar a
besar-li el coll i, seguint un impuls irrefrenable, li vaig treure la túnica. Em vaig separar
una mica per admirar aquella esplendorosa musa que ja m’estava inspirant una
trilogia.
—No ho hauríem de fer —em va
advertir—. Jo he vingut només per ajudar-te com a escriptor, no com a ésser
humà. Si continuem així, la fada cap de servei pot considerar que no sóc prou
digne d’aquesta feina. Em puc quedar en atur i em substituirien per una altra
companya.
No vaig escoltar-la i vaig començar
a recórrer els seu cos delirant amb els meus llavis.
—Va, nen que ho dic de veritat —va
insistir fent un gemec de frenesí—. Mira que no sóc de pedra.
Ni cas, tu. Vaig seguir fent fins
que ella va respondre i va portar la iniciativa.
Quina femella tan extraordinària! No
continuo explicant el que vam fer ni quantes vegades per no despertar l’enveja
del lector.
Em vaig quedar clapat tot guaitant
el seu acollidor pit.
Quan em vaig despertar ella ja no hi
era. Feia fred.
Em vaig vestir i vaig anar impacient
a escriure tot el que ella m’havia transmès.
No vaig escriure ni una paraula. Ja
no recordava ni el títol.
Ella havia tornat al seu regne i
s’havia emportat el seu regal.
Poc temps més tard va aparèixer la
seva substituta: més de cent quilos de pes, pell greixosa i lluent, igual que
els seus cabells tenyits d’un groc estrident. Li mancaven quatre dents, patia
d’halitosi i no podia estar-se sense deixar anar unes estridents ventositats
que em van matar els geranis.
Vaig deixar d’escriure per sempre
més.
dimecres, 27 de febrer del 2013
Tinc el dia tonto
HÒSTIES, LA NOSTÀLGIA
T’ataca a traïció, quan menys t’ho esperes i fot mal,
molt de mal. Et fa pensar en fets i persones que t’agradaven i et fa pensar
també en tot allò que podries haver fet i no has fet. Però sobretot et fa
pensar en com has llençat la vida a les escombraries i no has complert cap dels
somnis que tenies quan encara tenies somnis.
La nostàlgia fa mal.
En
Robert tenia un dia d’aquells. Havia passat xino-xano al costat del seu antic
col·legi, els Escolapis del carrer Diputació, i no va poder evitar entrar-hi.
Va veure
el pati.
Va pujar
aquells graons.
Primer
pis, segon pis...
Acaronava
la fusta de la barana amb un amor que no havia sentit quan tenia nou anys, ni
quinze, ni divuit. A aquella hora ningú baixava ni pujava. Aquell silenci
contrastava amb els seus records de crits de nens i adolescents que bullien per
tota l’escala.
Va
sortir de l’edifici i va agafar l’autobús per tornar cap a casa.
Sobtadament
va entrar al vehicle una dona i va asseure’s al seient just davant seu. Era la
Laia Puig (el nom és fictici), la bellesa de la classe de qui tots s’havien
enamorat als quinze anys. Els vint i tres anys que havien passat li esqueien la
mar de bé. Encara seguia gaudint d’un físic enlluernador. Seguia tenint els
cabells negres (amb algun de blanc) i aquells ulls blaus preciosos.
En
Robert es va posar nerviós —allò era el destí—. Un dia que sentia la punxada de
la nostàlgia es troba el seu gran amor d’adolescència. Què podia fer?
Ella
guaitava per la finestra amb la mirada perduda i en Robert es mossegava les
ungles, es mossegava les pells i mossegava un paperet que duia a les mans.
De
jovenet mai no s’havia atrevit a parlar amb ella. Era massa maca per a ell,
però aleshores les coses havien canviat. Aquell era el gran moment, la seva
oportunitat d’or.
—Bitllets
si us plau.
El
revisor li demanava el tiquet i ell no el trobava a cap butxaca. Va trigar uns
segons en adonar-se del que havia passat.
—És que
me l’he menjat.
Li va
tocar pagar una multa i suportar uns minuts humiliants. Quan el revisor va
continuar amb la seva heroica tasca, en Robert va notar com se li feia un nus a
la gola. La Laia
havia baixat a la parada anterior.
dimecres, 20 de febrer del 2013
Els rics també ploren
ROBINSON RIPOLL
L’Agustí Ripoll havia triomfat. Tenia diners a cabassos
mercès a la seva constructora. Els seus edificis —d’un mal gust innegable—
apareixien com bolets per tota la geografia catalana, especialment a la ciutat
de Barcelona, ja que pagava l’impost revolucionari a l’ajuntament. Uns pocs
milions pagats de sotamà li donaven uns beneficis gairebé pornogràfics.
Tenia
tot el que volia: amants, diners, propietats... però un dia es va trobar sense
ganes de viure, fins i tot es va adonar a temps que tenia tendències suïcides.
Va anar
corrents a veure el seu psiquiatre. Aquest li va aconsellar fer un canvi
radical a la seva vida, deixar-ho tot durant un temps per carregar les piles,
desaparèixer.
Un amic
li va explicar que als Estats Units molts milionaris abandonaven els seus
negocis durant mesos per anar a una illa deserta sense possibilitat de
comunicar-se amb la
civilització. Quan eren recollits mesos més tard havien
recuperat tota la seva fortalesa física i mental i la confiança en ells
mateixos. S’havien superat.
L’Agustí
Ripoll va pensar en aquella possibilitat durant dies i va consultar per la
xarxa d’Internet.
Finalment
es va apuntar.
Seria
abandonat a una illa deserta enmig de l’oceà Índic durant sis mesos a centenars
de quilòmetres de la
civilització. Estaria sol sense cap mena de possibilitat de
comunicar-se amb ningú. Podia portar una motxilla amb alguns estris per la
supervivència: un parell d’encenedors, una lot, alguns medicaments, una mica
del menjar necessari fins que s’acostumés a caçar i a pescar, un parell de
ganivets, algunes eines per poder construir una cabana per aixoplugar-se de la
pluja, un manual de supervivència.
Mentre
l’helicòpter s’acostava al que seria la seva llar durant mig any, en Robert
sentia com l’emoció li feia bategar el cor amb un ritme que feia anys que no
sentia. La seva decisió ja començava a donar resultats.
La seva
illa era un bocí de paradís. Els cocoters arribaven fins l’aigua, que era de
color turquesa. La sorra de la platja era blanca com la farina de blat. Però el
millor de tot era l’absència de sorolls urbans. Només se sentia el vent
acaronant les branques dels arbres, els ocells tropicals i el xipolleig de les
onades que besaven la sorra i les roques.
Quan
l’helicòpter el va deixar tot sol davant dels elements, va desplegar el mapa
per saber si havia de caminar molt per trobar una font. Però en veure aquella
aigua tan transparent va pensar que, primer de tot, havia d’inaugurar la seva
nova vida amb una capbussada.
Es va
treure tota la roba i es va llançar al mar. Quin plaer tan extraordinari, quina
sensació de llibertat!
Quan va
treure el cap de sota l’aigua no veia res de res. Havia perdut les lents de
contacte.
Sis
mesos més tard van recuperar el seu cadàver en avançat estat de
putrefacció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)