ROBINSON RIPOLL
L’Agustí Ripoll havia triomfat. Tenia diners a cabassos
mercès a la seva constructora. Els seus edificis —d’un mal gust innegable—
apareixien com bolets per tota la geografia catalana, especialment a la ciutat
de Barcelona, ja que pagava l’impost revolucionari a l’ajuntament. Uns pocs
milions pagats de sotamà li donaven uns beneficis gairebé pornogràfics.
Tenia
tot el que volia: amants, diners, propietats... però un dia es va trobar sense
ganes de viure, fins i tot es va adonar a temps que tenia tendències suïcides.
Va anar
corrents a veure el seu psiquiatre. Aquest li va aconsellar fer un canvi
radical a la seva vida, deixar-ho tot durant un temps per carregar les piles,
desaparèixer.
Un amic
li va explicar que als Estats Units molts milionaris abandonaven els seus
negocis durant mesos per anar a una illa deserta sense possibilitat de
comunicar-se amb la
civilització. Quan eren recollits mesos més tard havien
recuperat tota la seva fortalesa física i mental i la confiança en ells
mateixos. S’havien superat.
L’Agustí
Ripoll va pensar en aquella possibilitat durant dies i va consultar per la
xarxa d’Internet.
Finalment
es va apuntar.
Seria
abandonat a una illa deserta enmig de l’oceà Índic durant sis mesos a centenars
de quilòmetres de la
civilització. Estaria sol sense cap mena de possibilitat de
comunicar-se amb ningú. Podia portar una motxilla amb alguns estris per la
supervivència: un parell d’encenedors, una lot, alguns medicaments, una mica
del menjar necessari fins que s’acostumés a caçar i a pescar, un parell de
ganivets, algunes eines per poder construir una cabana per aixoplugar-se de la
pluja, un manual de supervivència.
Mentre
l’helicòpter s’acostava al que seria la seva llar durant mig any, en Robert
sentia com l’emoció li feia bategar el cor amb un ritme que feia anys que no
sentia. La seva decisió ja començava a donar resultats.
La seva
illa era un bocí de paradís. Els cocoters arribaven fins l’aigua, que era de
color turquesa. La sorra de la platja era blanca com la farina de blat. Però el
millor de tot era l’absència de sorolls urbans. Només se sentia el vent
acaronant les branques dels arbres, els ocells tropicals i el xipolleig de les
onades que besaven la sorra i les roques.
Quan
l’helicòpter el va deixar tot sol davant dels elements, va desplegar el mapa
per saber si havia de caminar molt per trobar una font. Però en veure aquella
aigua tan transparent va pensar que, primer de tot, havia d’inaugurar la seva
nova vida amb una capbussada.
Es va
treure tota la roba i es va llançar al mar. Quin plaer tan extraordinari, quina
sensació de llibertat!
Quan va
treure el cap de sota l’aigua no veia res de res. Havia perdut les lents de
contacte.
Sis
mesos més tard van recuperar el seu cadàver en avançat estat de
putrefacció.
M'has fet riure sola als fgc!!!!
ResponElimina