dimecres, 20 de febrer de 2013

Els rics també ploren


ROBINSON RIPOLL


L’Agustí Ripoll havia triomfat. Tenia diners a cabassos mercès a la seva constructora. Els seus edificis —d’un mal gust innegable— apareixien com bolets per tota la geografia catalana, especialment a la ciutat de Barcelona, ja que pagava l’impost revolucionari a l’ajuntament. Uns pocs milions pagats de sotamà li donaven uns beneficis gairebé pornogràfics.
            Tenia tot el que volia: amants, diners, propietats... però un dia es va trobar sense ganes de viure, fins i tot es va adonar a temps que tenia tendències suïcides.
            Va anar corrents a veure el seu psiquiatre. Aquest li va aconsellar fer un canvi radical a la seva vida, deixar-ho tot durant un temps per carregar les piles, desaparèixer.
            Un amic li va explicar que als Estats Units molts milionaris abandonaven els seus negocis durant mesos per anar a una illa deserta sense possibilitat de comunicar-se amb la civilització. Quan eren recollits mesos més tard havien recuperat tota la seva fortalesa física i mental i la confiança en ells mateixos. S’havien superat.
            L’Agustí Ripoll va pensar en aquella possibilitat durant dies i va consultar per la xarxa d’Internet.
            Finalment es va apuntar.
            Seria abandonat a una illa deserta enmig de l’oceà Índic durant sis mesos a centenars de quilòmetres de la civilització. Estaria sol sense cap mena de possibilitat de comunicar-se amb ningú. Podia portar una motxilla amb alguns estris per la supervivència: un parell d’encenedors, una lot, alguns medicaments, una mica del menjar necessari fins que s’acostumés a caçar i a pescar, un parell de ganivets, algunes eines per poder construir una cabana per aixoplugar-se de la pluja, un manual de supervivència.
            Mentre l’helicòpter s’acostava al que seria la seva llar durant mig any, en Robert sentia com l’emoció li feia bategar el cor amb un ritme que feia anys que no sentia. La seva decisió ja començava a donar resultats.
            La seva illa era un bocí de paradís. Els cocoters arribaven fins l’aigua, que era de color turquesa. La sorra de la platja era blanca com la farina de blat. Però el millor de tot era l’absència de sorolls urbans. Només se sentia el vent acaronant les branques dels arbres, els ocells tropicals i el xipolleig de les onades que besaven la sorra i les roques.
            Quan l’helicòpter el va deixar tot sol davant dels elements, va desplegar el mapa per saber si havia de caminar molt per trobar una font. Però en veure aquella aigua tan transparent va pensar que, primer de tot, havia d’inaugurar la seva nova vida amb una capbussada.
            Es va treure tota la roba i es va llançar al mar. Quin plaer tan extraordinari, quina sensació de llibertat!
            Quan va treure el cap de sota l’aigua no veia res de res. Havia perdut les lents de contacte.
            Sis mesos més tard van recuperar el seu cadàver en avançat estat de putrefacció. 

1 comentari: