dimecres, 3 d’abril de 2013

Una mica d'autocrítica!


FERROCARRILS METROPOLITANS




Aquella merda de megafonia no s’entenia però en Marc ja sabia que era una mala notícia, o una averia o que el servei de la línia cinc no funcionaria amb la regularitat desitjada.
            “Atenció, el servei de la línia cinc anirà més... perdonin les molèsties ocasionades. ”
            —Una altra vegada! —va exclamar una senyora mentre esbufegava i oferia al personal una esplèndida expressió de fàstic—, ja van tres vegades aquesta setmana que arribo tard a la feina per culpa de la merda del metro. No hi ha dret!
—Hauríem d’anar a la vaga, com a l’any 52 —va cridar un vell sindicalista tot aixecant el puny—. No passaran.
Malauradament la gent estava massa atrafegada i amoïnada com per escoltar aquell supervivent de la vaga dels tramvies i no li van fotre ni cas. El pobre home va sortir del vagó i va asseure’s a un  banc de l’estació, on va morir del disgust. Va quedar assegut amb una bonica expressió de serenor, la llengua fora i un ull més tancat que l’altre[1].
A l’interior del vagó, en Marc ja n’estava fart. Ja érem a l’hivern però encara feia calor i la calefacció estava posada a tot drap. Tothom suava com si fos dins d’una sauna finlandesa però, sense la necessària dutxa de rigor, allò cantava com un contenidor d’escombraries humanes posades al microones.
Finalment el vagó es va posar en marxa, fet que va alegrar els pobres usuaris. Quan van entrar al túnel es va tornar a aturar i les llums es van apagar.             Es van sentir els xiscles de la típica histèrica i el típic histèric[2] que s’ofeguen dins d’un got d’aigua del Carme.
Tothom es cagava en l’alcalde, que viatjava d’incògnit per haver perdut el cotxe oficial en una juguesca, i va quedar fet una llàstima a causa dels excrements dels seus ciutadans.
Ningú va informar als viatgers del què passava, la llum venia i al cap d’uns pocs segons es tornava a apagar.
L’aparell de megafonia s’havia espatllat i no deixava de repetir: “...propera parada: Sagrera”.
Aquell fet era força misteriós, ja que en teoria la següent estació havia de ser “Hospital Clínic”.
—Això és un viatge astral —va opinar un carallot que havia llegit  “El tercer ull” vint i cinc anys enrere.
—“Propera parada: Sagrera” —seguia informant aquell altaveu mentre esquinçava el sistema nerviós dels usuaris del metro.
En Marc va pensar que era el moment de fer-se l’heroi i va tocar l’alarma. Aconseguia satisfer d’aquesta manera una fantasia sexual que tenia des de la més tendra infantesa. En sentir-se el soroll de la sirena, tots els viatgers van esclatar en crits de pànic, alguns de dolor a causa de les trepitjades i alguns de plaer ja que, tot aprofitant el caos, algun que altre depravat, i/o depravada, aprofitava per posar la mà a llocs inhòspits de l’anatomia del viatger més proper.
Algun dels usuaris va treure’s el mòbil de la butxaca i es va acomiadar de la família i amics amb uns emotius missatges que feien posar els pèls de punta.
—“Propera parada: Sagrera”
 En un moment donat, va entrar el revisor. Tenia la intenció de demanar els bitllets a tots els que viatjaven. Va morir esquarterat a l’acte. Quan la massa es descontrola els fonaments del món tremolen.
Un senyor d’avançada edat va agafar del braç a en Marc mentre xisclava: “No vull morir, no vull morir”.
Aquell paio no callava i la megafonia no deixava d’anunciar “Propera parada: Sagrera” sense un moment de descans. En Marc formularia una altra queixa als diaris per criticar el mal funcionament del metro.
Sobtadament es va sentir un xoc violent i un terrible estrèpit de metalls que freguen, vidres que esclaten i crits de pànic. En Marc no va tenir temps de subjectar-se (de tota manera no l’hauria servit de res) i el seu cos va ser projectat contra el sostre. Durant uns segons, que a en Marc li van semblar segles, va estar rebent cops i sotracs a tort i a dret.
Quan tot semblava haver-se aturat, en Marc va gosar obrir els ulls i un panorama dantesc es va oferir amb tot la seva cruesa[3].
El seu cos penjava perillosament d’una finestra i un cable tallat que espurnejava alta tensió se li acostava metre a metre, com una espasa de Damocles carregada de voltatge. No es podia bellugar i aquelles espurnes blavoses estaven cada cop més a prop del seu cos.
“Propera parada Sagrera” —serien les darreres paraules que sentiria abans de morir.
Tot just quan ja estava a punt de cridar “visca Catalunya i visca el cul de la Liv Tyler”, una mà amiga es va oferir per ajudar-lo i treure’l d’aquell parany mortal, estava salvat.
Sujétese señor, déme la mano —va dir l’home amb aspecte equatorià que volia salvar-lo— déme su mano que le sacaré de aquí.
En Marc va guaitar el seu salvador i va aixecar el dit índex de la mà dreta.
—En català si us plau!


[1] El seu cadàver no fou retirat fins al cap de dues setmanes quan un captaire es va asseure al seu costat per demanar-li una cigarreta i va notar la pudor a corrupció.
[2] L’autor ha optat per la paritat en el que fa referència a la histèria.
[3] L’autor prefereix no fer la descripció de la tragèdia. Si algú té el desig morbós de veure sang i fetge que engegui la tele i connecti qualsevol canal privat estatal i en quedarà satisfet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada