FERROCARRILS METROPOLITANS
Aquella merda de megafonia no s’entenia però en Marc ja
sabia que era una mala notícia, o una averia o que el servei de la línia cinc
no funcionaria amb la regularitat desitjada.
“Atenció,
el servei de la línia cinc anirà més... perdonin les molèsties ocasionades. ”
—Una
altra vegada! —va exclamar una senyora mentre esbufegava i oferia al personal
una esplèndida expressió de fàstic—, ja van tres vegades aquesta setmana que
arribo tard a la feina per culpa de la merda del metro. No hi ha dret!
—Hauríem d’anar a la vaga, com a l’any
52 —va cridar un vell sindicalista tot aixecant el puny—. No passaran.
Malauradament la gent estava massa
atrafegada i amoïnada com per escoltar aquell supervivent de la vaga dels
tramvies i no li van fotre ni cas. El pobre home va sortir del vagó i va
asseure’s a un banc de l’estació, on va
morir del disgust. Va quedar assegut amb una bonica expressió de serenor, la
llengua fora i un ull més tancat que l’altre[1].
A l’interior del vagó, en Marc ja
n’estava fart. Ja érem a l’hivern però encara feia calor i la calefacció estava
posada a tot drap. Tothom suava com si fos dins d’una sauna finlandesa però,
sense la necessària dutxa de rigor, allò cantava com un contenidor
d’escombraries humanes posades al microones.
Finalment el vagó es va posar en
marxa, fet que va alegrar els pobres usuaris. Quan van entrar al túnel es va
tornar a aturar i les llums es van apagar. Es
van sentir els xiscles de la típica histèrica i el típic histèric[2]
que s’ofeguen dins d’un got d’aigua del Carme.
Tothom es cagava en l’alcalde, que
viatjava d’incògnit per haver perdut el cotxe oficial en una juguesca, i va
quedar fet una llàstima a causa dels excrements dels seus ciutadans.
Ningú va informar als viatgers del què
passava, la llum venia i al cap d’uns pocs segons es tornava a apagar.
L’aparell de megafonia s’havia
espatllat i no deixava de repetir: “...propera parada: Sagrera”.
Aquell fet era força misteriós, ja que
en teoria la següent estació havia de ser “Hospital Clínic”.
—Això és un viatge astral —va opinar
un carallot que havia llegit “El tercer
ull” vint i cinc anys enrere.
—“Propera parada: Sagrera” —seguia
informant aquell altaveu mentre esquinçava el sistema nerviós dels usuaris del
metro.
En Marc va pensar que era el moment de
fer-se l’heroi i va tocar l’alarma. Aconseguia satisfer d’aquesta manera una
fantasia sexual que tenia des de la més tendra infantesa. En sentir-se el
soroll de la sirena, tots els viatgers van esclatar en crits de pànic, alguns
de dolor a causa de les trepitjades i alguns de plaer ja que, tot aprofitant el
caos, algun que altre depravat, i/o depravada, aprofitava per posar la mà a
llocs inhòspits de l’anatomia del viatger més proper.
Algun dels usuaris va treure’s el
mòbil de la butxaca i es va acomiadar de la família i amics amb uns emotius missatges
que feien posar els pèls de punta.
—“Propera parada: Sagrera”
En un moment donat, va entrar el revisor.
Tenia la intenció de demanar els bitllets a tots els que viatjaven. Va morir
esquarterat a l’acte. Quan la massa es descontrola els fonaments del món
tremolen.
Un senyor d’avançada edat va agafar
del braç a en Marc mentre xisclava: “No vull morir, no vull morir”.
Aquell paio no callava i la megafonia
no deixava d’anunciar “Propera parada: Sagrera” sense un
moment de descans. En Marc formularia una altra queixa als diaris per criticar
el mal funcionament del metro.
Sobtadament es va sentir un xoc
violent i un terrible estrèpit de metalls que freguen, vidres que esclaten i
crits de pànic. En Marc no va tenir temps de subjectar-se (de tota manera no
l’hauria servit de res) i el seu cos va ser projectat contra el sostre. Durant
uns segons, que a en Marc li van semblar segles, va estar rebent cops i sotracs
a tort i a dret.
Quan tot semblava haver-se aturat, en
Marc va gosar obrir els ulls i un panorama dantesc es va oferir amb tot la seva
cruesa[3].
El seu cos penjava perillosament d’una
finestra i un cable tallat que espurnejava alta tensió se li acostava metre a
metre, com una espasa de Damocles carregada de voltatge. No es podia bellugar i
aquelles espurnes blavoses estaven cada cop més a prop del seu cos.
—“Propera parada Sagrera” —serien les
darreres paraules que sentiria abans de morir.
Tot just quan ja estava a punt de
cridar “visca Catalunya i visca el cul de la Liv Tyler ”, una mà amiga
es va oferir per ajudar-lo i treure’l d’aquell parany mortal, estava salvat.
—Sujétese señor, déme la mano —va dir l’home amb aspecte equatorià que volia
salvar-lo— déme su mano
que le sacaré de aquí.
En Marc va guaitar el seu salvador i
va aixecar el dit índex de la mà dreta.
—En català si us plau!
[1] El seu cadàver no fou retirat fins al cap de dues setmanes quan un
captaire es va asseure al seu costat per demanar-li una cigarreta i va notar la
pudor a corrupció.
[2] L’autor ha optat per la paritat en el que fa referència a la histèria.
[3] L’autor prefereix no fer la descripció de la tragèdia. Si algú té
el desig morbós de veure sang i fetge que engegui la tele i connecti qualsevol
canal privat estatal i en quedarà satisfet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada