dimecres, 6 de març de 2013

Un dels antics


LA MUSA


No hi havia res a fer. La meva inspiració s’havia apagat com una espelma amb un cop de vent. Ja feia setmanes que em passava les nits despert davant l’ordinador fumant cigarreta rere cigarreta. No sortia de casa, no tenia gana ni ganes de fer res.
            Em sentia trist i abandonat per la meva musa.
            Una tarda, un llampec em va treure del meu estat de vegetal pansit. Era setembre i s’acostava un tempesta de final d’estiu. Vaig sortir al balcó per gaudir d’aquella brisa fresca que per fi anava a substituir aquella fastigosa calor de gelatina.
            Ja no es veia el Tibidabo, l’aiguat s’apropava amb tota la seva fúria. En pocs instants aquella brisa va esdevenir una ventada que va fer caure el pobre ficus (aquell desgraciat sempre acabava per terra quan bufava el vent). El vaig posar dret falcant-lo amb una tauleta d’Ikea.
            La pluja va arribar netejant tota la merda i la pudor de Barcelona. Em vaig omplir els pulmons amb aquella olor de núvol fresc i vaig permetre que l’aigua caiguda del cel em rentés el cos i l’ànima.
            Notava que agafava fred.
            Vaig tornar a entrar tancant una mica la finestra del balcó perquè no entrés aigua al menjador.
            Seguia notant el fred i vaig anar cap a l’armari.
            Vaig tenir l’immens plaer de posar-me un jersei per primer cop en mesos i em vaig preparar una infusió calenta.
            Em sentia aixoplugat, protegit dins de casa meva. Mentre feia un glop de camamilla vaig meravellar-me del grandiós espectacle de la tempesta.
            Aleshores se’m va ocórrer que si m’asseia davant l’ordinador les paraules brollarien com gotes d’aigua.
            La meva musa m’esperava al despatx. Duia una túnica blanca molt polida i, tot s’ha de dir, un xic transparent. Se li endevinaven els tresors ocults i unes lligacames de fantasia. En un instant van aparèixer al meu esgotat cervell una dotzena de contes eròtics finíssims. A mida que m’acostava a ella ja tenia prou material literari com per escriure un llibre sencer.
            —Has trigat molt en venir a ajudar-me —vaig dir amb una molt petita dosi de rancúnia.
            —Només vinc quan sóc imprescindible —va respondre ella amb la seva veu seductora—. Si estigués sempre amb tu no tindries pas gaire mèrit com a escriptor.
            Els seus cabells eren castanys foscos i els duia recollits mostrant un clatell encisador i els seus ulls foscos i lluents m’observaven amb piadosa tendresa. Llavors un llamp va caure molt a prop de casa i l’estrèpit la va espantar de tal manera que es va abraçar al meu cos. Vaig notar el seu perfum i el tacte del seu cos tebi. Vaig començar a besar-li el coll i, seguint un impuls irrefrenable, li vaig treure la túnica. Em vaig separar una mica per admirar aquella esplendorosa musa que ja m’estava inspirant una trilogia.
            —No ho hauríem de fer —em va advertir—. Jo he vingut només per ajudar-te com a escriptor, no com a ésser humà. Si continuem així, la fada cap de servei pot considerar que no sóc prou digne d’aquesta feina. Em puc quedar en atur i em substituirien per una altra companya.
            No vaig escoltar-la i vaig començar a recórrer els seu cos delirant amb els meus llavis.
            —Va, nen que ho dic de veritat —va insistir fent un gemec de frenesí—. Mira que no sóc de pedra.
            Ni cas, tu. Vaig seguir fent fins que ella va respondre i va portar la iniciativa.
            Quina femella tan extraordinària! No continuo explicant el que vam fer ni quantes vegades per no despertar l’enveja del lector.
            Em vaig quedar clapat tot guaitant el seu acollidor pit.
            Quan em vaig despertar ella ja no hi era. Feia fred.
            Em vaig vestir i vaig anar impacient a escriure tot el que ella m’havia transmès.
            No vaig escriure ni una paraula. Ja no recordava ni el títol.
            Ella havia tornat al seu regne i s’havia emportat el seu regal.
            Poc temps més tard va aparèixer la seva substituta: més de cent quilos de pes, pell greixosa i lluent, igual que els seus cabells tenyits d’un groc estrident. Li mancaven quatre dents, patia d’halitosi i no podia estar-se sense deixar anar unes estridents ventositats que em van matar els geranis.
            Vaig deixar d’escriure per sempre més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada