LA MUSA
No hi havia
res a fer. La meva inspiració s’havia apagat com una espelma amb un cop de
vent. Ja feia setmanes que em passava les nits despert davant l’ordinador
fumant cigarreta rere cigarreta. No sortia de casa, no tenia gana ni ganes de
fer res.
Em sentia trist i abandonat per la
meva musa.
Una tarda, un llampec em va treure
del meu estat de vegetal pansit. Era setembre i s’acostava un tempesta de final
d’estiu. Vaig sortir al balcó per gaudir d’aquella brisa fresca que per fi
anava a substituir aquella fastigosa calor de gelatina.
Ja no es veia el Tibidabo, l’aiguat
s’apropava amb tota la seva fúria. En pocs instants aquella brisa va esdevenir
una ventada que va fer caure el pobre ficus (aquell desgraciat sempre acabava
per terra quan bufava el vent). El vaig posar dret falcant-lo amb una tauleta
d’Ikea.
La pluja va arribar netejant tota la
merda i la pudor de Barcelona. Em vaig omplir els pulmons amb aquella olor de
núvol fresc i vaig permetre que l’aigua caiguda del cel em rentés el cos i
l’ànima.
Notava que agafava fred.
Vaig tornar a entrar tancant una
mica la finestra del balcó perquè no entrés aigua al menjador.
Seguia notant el fred i vaig anar
cap a l’armari.
Vaig tenir l’immens plaer de
posar-me un jersei per primer cop en mesos i em vaig preparar una infusió
calenta.
Em sentia aixoplugat, protegit dins
de casa meva. Mentre feia un glop de camamilla vaig meravellar-me del grandiós
espectacle de la tempesta.
Aleshores se’m va ocórrer que si
m’asseia davant l’ordinador les paraules brollarien com gotes d’aigua.
La meva musa m’esperava al despatx.
Duia una túnica blanca molt polida i, tot s’ha de dir, un xic transparent. Se
li endevinaven els tresors ocults i unes lligacames de fantasia. En un instant van
aparèixer al meu esgotat cervell una dotzena de contes eròtics finíssims. A
mida que m’acostava a ella ja tenia prou material literari com per escriure un
llibre sencer.
—Has trigat molt en venir a
ajudar-me —vaig dir amb una molt petita dosi de rancúnia.
—Només vinc quan sóc imprescindible
—va respondre ella amb la seva veu seductora—. Si estigués sempre amb tu no
tindries pas gaire mèrit com a escriptor.
Els seus cabells eren castanys foscos
i els duia recollits mostrant un clatell encisador i els seus ulls foscos i
lluents m’observaven amb piadosa tendresa. Llavors un llamp va caure molt a
prop de casa i l’estrèpit la va espantar de tal manera que es va abraçar al meu
cos. Vaig notar el seu perfum i el tacte del seu cos tebi. Vaig començar a
besar-li el coll i, seguint un impuls irrefrenable, li vaig treure la túnica. Em vaig separar
una mica per admirar aquella esplendorosa musa que ja m’estava inspirant una
trilogia.
—No ho hauríem de fer —em va
advertir—. Jo he vingut només per ajudar-te com a escriptor, no com a ésser
humà. Si continuem així, la fada cap de servei pot considerar que no sóc prou
digne d’aquesta feina. Em puc quedar en atur i em substituirien per una altra
companya.
No vaig escoltar-la i vaig començar
a recórrer els seu cos delirant amb els meus llavis.
—Va, nen que ho dic de veritat —va
insistir fent un gemec de frenesí—. Mira que no sóc de pedra.
Ni cas, tu. Vaig seguir fent fins
que ella va respondre i va portar la iniciativa.
Quina femella tan extraordinària! No
continuo explicant el que vam fer ni quantes vegades per no despertar l’enveja
del lector.
Em vaig quedar clapat tot guaitant
el seu acollidor pit.
Quan em vaig despertar ella ja no hi
era. Feia fred.
Em vaig vestir i vaig anar impacient
a escriure tot el que ella m’havia transmès.
No vaig escriure ni una paraula. Ja
no recordava ni el títol.
Ella havia tornat al seu regne i
s’havia emportat el seu regal.
Poc temps més tard va aparèixer la
seva substituta: més de cent quilos de pes, pell greixosa i lluent, igual que
els seus cabells tenyits d’un groc estrident. Li mancaven quatre dents, patia
d’halitosi i no podia estar-se sense deixar anar unes estridents ventositats
que em van matar els geranis.
Vaig deixar d’escriure per sempre
més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada