diumenge, 14 d’abril del 2013

Homenatge als republicans


JUBILACIÓ HONORABLE



El senyor Bonafè va aguantar la porta oberta tot veient que el seu veí, el senyor Budells entrava a l’escala.
            —Va, que l’espero —va dir el senyor Bonafè amb un xic d’impaciència, ja que la seva pròstata li començava a fer la guitza.
            —Gràcies, home. És molt amable —va agrair el senyor Budells—. Vostè va molt més amunt i m’hagués hagut d’esperar una bona estona.
            —No costa res, home.
            —Potser, però no tothom s’espera.
            —A quin pis va? —va demanar en Bonafè.
            —Al cinquè —va respondre en Budells mentre tancava les dues portes de la cabina.
            —No sé perquè li ho demano. Després de tants anys em sé de memòria on vivim tots plegats —va riure en Bonafè pitjant el número cinc.
            —Renoi, aquesta andròmina cada dia va més a poc a poc —va rondinar en Budells.
            —Es fa vell, com nosaltres.
            —Doncs l’haurem de fer canviar.
            —Vostè creu? Costarà molts quartos un de nou.
            —No es pensi. Farem instal·lar un d’aquests de metall amb portes automàtiques i amb memòria. No són pas tan cars com es pensa.
            —Si vostè ho diu... A mi ja em va bé aquest. Després de tants anys em sabria greu que el canviessin.
            —Pensi en la seguretat —va dir en Budells amb un to pedant digne de bufetada a cada galta.
            Abans que en Bonafè digués alguna cosa jo ja els havia deixat al cinquè pis. Es van acomiadar amb la seva respectuosa hipocresia habitual i, un cop totes les portes foren tancades, el senyor Bonafè va pitjar el botó del setè. Ho va fer amb delicadesa, com si no em volgués fer mal. La resta del curt trajecte em va acariciar la fusta de les portes i es va mirar al meu mirall amb melangia. Sempre em vaig estimar molt al senyor Bonafè i a la seva difunta senyora. En tots aquests anys el vaig anar pujant de la mateixa manera que un avi agafa el seu nét. Llavors vivia tot sol ja que els seus fills s’havien independitzat feia temps.         
            Quan va sortir de la cabina, abans de tancar, va sospirar com si es volés acomiadar de mi.
            Anava de bo? El senyor Budells em volia fer canviar per un d’aquells aparells de llauna sense cap mena de caràcter? Com era possible? Jo, que estava fabricat gairebé artesanament! M’havien fet els obrers d’abans, quan encara es feien les coses ben fetes. Els meus botons eren d’ivori, ja sé que ara això no està ben vist, però antigament era senyal de bon gust i de categoria. Els números estaven escrits en unes plaques de bronze modernistes d’una exquisidesa digna d’un artista. Estava manufacturat a base de fustes nobles: les parets de la cabina eren de roure anglès i les portes de la millor caoba de les antilles. Tenia a disposició un seient per a la gent gran i les noies en estat. I el meu mirall... Una joia! Amb uns detallets delicadíssims importats de Venècia.
            Quin poc respecte! Quin desagraïment! Quina manca de subtilesa!
            Aquell dia que vaig sentir per primera vegada el senyor Budells parlant amb algú de la meva jubilació, què dic jubilació... de la meva eutanàsia, em va agafar un cobriment al motor i em vaig espatllar.
            Va haver de venir un tècnic per a reparar-me i vaig estar sense funcionar durant quasi dos dies. Era la primera vegada en quaranta anys, bé apart d’alguna vegada que em feien el necessari manteniment que no durava més d’hora i tres quarts.
            Oh! Com patia quan veia a la senyora Remei pujant al quart pis carregada amb les verdures del mercat, la seva artrosi i els seus vuitanta dos anys. Per primer cop em vaig sentir com un trast vell i xacrat, però al mateix temps vaig comprovar tota la feina que havia fet, em vaig adonar de com era d’imprescindible. M’havia de posar bo el més aviat possible.
            Mentre durava la meva reparació vaig sentir a l’impresentable d’en Budells deixant-me verd davant tot el veïnat aprofitant que no em podia defensar amb el meu bon funcionament. Aquella avaria va esdevenir la meva sentència de mort. El desgraciat d’en Budells va aconseguir que tothom estigués d’acord en desballestar-me per posar al meu lloc un d’aquests ascensors amb llumetes més semblants a un sex shop de Hong Kong que a un elevador de qualitat.
            Com podien fer-me una cosa així? Amb tot el que havia hagut d’aguantar! El senyor Budells, tan respectable com semblava, es tirava pets al meu interior. Quan era jove, perquè ho va ser, es petava els barbs deixant el meu preciós mirall fet una llàstima. La senyora Gregòria, sí la de la botiga de plats i olles, a qui tots consideraven una santa, es feia petons de barrina amb el senyor Puig, del quart segona, mentre el seu marit es feia matar a la Batalla de L’Ebre. El senyor Ferran Ginebrosa, que sovint em feia treballar a quarts de quinze de la matinada i em desvetllava, acostumava a arribar amb una trompa bíblica i em va vomitar al terra quatre o cinc vegades.
            Per no parlar del gossets, que es van fer de tot dintre meu, o de les vegades que es van escriure o ratllar obscenitats ben poc originals a les meves entranyes. I cada cop que pujaven mobles nous o en baixaven de vells m’omplien de trompades. A més a més quan el moble en qüestió era massa gros i no m’hi cabia em cobrien de malediccions per haver de pujar-lo a peu. Doncs no haver-lo comprat! 
            I les converses? Ai, ments indignes d’una màquina tan selecte com jo! Portava gairebé vuitanta anys escoltant les mateixes collonades en diferents boques: “Quina calor, fred, xafogor, vent que fa oi?” “Demà canviarà” “Oh, noi, com has crescut. Que et reguen a casa?” “El Barça ha tornat a perdre” “El senyor X del X pis X.ena porta és un maleït X” “Què com va tot?” “Tot va molt bé”...
            Tanta paciència per a un no res. El meu sacrifici ja tenia una data: només em quedaven tres mesos de vida.
            Vaig sentir una altra conversa del miserable d’en Budells amb el Senyor Bonafè. Li comunicava amb la seva petulància habitual que el munt de ferralla, o sigui jo, seria desmuntat el dia vint i vuit de desembre. Quina innocentada! Quina poca gràcia que em va fer!
            Tres mesets de no res. En un principi em vaig deprimir moltíssim. Vaig perdre les ganes de treballar i bona part de la meva força. Anava a poquet a poquet com un ascensor de càrrega. Però ben aviat em vaig agafar les coses tal com ho havia de fer un aparell de la meva categoria: amb bon humor.
            Vaig pensar que la millor manera de deixar d’existir havia de ser divertint-me. És clar que sí! Amb bon humor les penalitats s’encaixen millor! Ja que em quedava poc temps de vida anava a riure tot fent la punyeta als meus botxins. I a donar un copet de mà als pocs que m’havien defensat.
            Jo sabia que la Conxita sempre havia perdut els papers davant del senyor Bonafè, però és clar, era un home casat. La pobre senyoreta, ja menopàusica, es pensava que a la seva edat no li quedava cap altre remei que apuntar-se a les excursions dels jubilats a Montserrat o a la Vall de Núria. Ella vivia al sisè, a la segona porta. Vaig tenir la pensada de deixar-la al setè. Quan va sortir va ser molt graciós veure com la pobra senyora es barallava amb el pany de la porta del senyor Bonafè.
            Sentint sorolls estranys a casa seva, ell va obrir i es va trobar amb una Conxita vermella com un pebrot. No li sortien les paraules per demanar disculpes per la confusió. Ell, amb un somriure serè, li va dir que no s’amoïnés, que eren coses que a tothom li havien passat. Es va iniciar una conversa que no vaig poder acabar d'escoltar perquè algú em va trucar a la planta baixa. Era l’aixafa guitarres d’en Budells.
            Estava tan empipat que quan aquell babau cregut es va mirar al meu mirall vaig fer que el seu cabell tenyit no es veiés reflectit. Només hi veia un crani lluent i rosadet. Hi vaig incloure un tatuatge pornogràfic a la seva front, una arracada al seu nas i una pastanaga a l’orella dreta. El crit d’horror que va fer aquell imbècil em va produir tal atac de riure que gairebé em despenjo. Era genial veure com es tocava el rostre provant-se de reconèixer. Li van caure fins i tot les llàgrimes. Deixant-me emportar per la ràbia em vaig precipitar i el vaig deixar al quart pis, on vivia el seu pitjor enemic. Afortunadament es va adonar que no era a la seva planta perquè si arriba a trucar a la porta incorrecta: adéu Budells.
            El seu enemic en qüestió era un antic combatent republicà que se la tenia jurada des que l’acuseta d’en Budells el va delatar per dues-centes pessetes i es va haver de passar uns anys tancat a una masmorra. Quan el van deixar anar, va tornar a casa i mai més va sortir del seu pis. Una filla soltera li portava el menjar i s’encarregava d’ell.
            Vaig recordar el dia que el van alliberar per una amnistia. Va pujar dins meu amb un farcellet. Semblava haver envellit trenta anys, però quan el vaig pujar al quart es va quedar quiet i va mirar la cinquena planta, on vivia el seu delator. Va aixecar el puny amenaçant, la seva mirada em va posar els cables de gallina.
            —Algun dia et mataré, cabró.
            La següent vegada que la Conxita va utilitzar-me va pitjar al setè pis directament. A mi no m’agradava massa fer safareig, però vaig creure que alguna cosa havia passat arrel de la “confusió” de pis que vaig perpetrar. De fet, ho vaig tenir claríssim quan ja només em quedaven tres setmanes de vida. Els veia pujar junts cada dia agafadets de la mà i mirant-se com dos adolescents.
            A tots els partidaris de la meva destrucció els vaig donar mil motius més per a la seva actitud, els hi vaig fer tant la guitza que alguns d’ells pujaven i baixaven les escales a peu. Jo els seguia pis per pis veient com s’anaven tornant de color lila i esbufegaven traient el fetge per la boca. Quan s’aturaven jo també ho feia. Segurament em tenien por. La revenja hi ha cops que pot arribar a ser ben satisfactòria! No m’anava a deixar matar com un xai. Un dels pocs enemics que encara m’utilitzaven era el fastigós del Budells. Mai el deixava on ell volia, però el seu orgull d’home davant la màquina el feia fer més exercici que cap altre veí.
            Ja només faltaven tres dies per la meva fi. El vell republicà va sortir de casa seva després de tants anys. El vaig portar a la planta baixa amb tot el respecte que mereixia aquell home d’ideals. Va sortir al carrer caminant amb molt de compte, com si tingués por de tot el que l’envoltava. Llàstima que va triar un gris dia de pluja per tornar a trepitjar el món.
            Aquell dia no vaig tenir gaire feina, degut a que la majoria dels veïns van romandre a casa per no mullar-se. Tot relaxant-me aturat a la planta baixa vaig veure que l’excombatent tornava del seu primer passeig per la humanitat. Alguna cosa no anava bé. Portava una pistola a la mà, segurament recuperada de ves a saber quin amagatall, i la mateixa mirada als ulls del dia que el vaig retornar a casa seva tornant de la presó. Era un esguard de mort.
            Abans que m’obrís la porta algú em va trucar des del cinquè. A un ascensor mai el bategen però jo vaig pregar perquè no fos qui em pensava.
            Mala sort! Aquell dia algú anava a morir.
            Quan en Budells va entrar a la meva cabina i va pitjar el botó de la planta baixa vaig saber que havia de fer alguna cosa. Si el republicà acomplia amb la seva amenaça tornaria a la presó. I aquella vegada no en sortiria. Tot per matar a qui li havia desfet la vida.
            No, no era la meva intenció acabar d’aquella manera. Jo era un aparell de gran qualitat i representava una marca que encara funcionava i tenia un gran prestigi. Però no volia veure una tragèdia.
            Quan vaig arribar al final del trajecte no vaig donar temps a que s’obrissin les portes. Es van veure el rostre només un instant que va ser suficient per a confirmar les meves tètriques sospites. Vaig tornar a pujar cap amunt amb més velocitat que l’ascensor d’un gratacels. La meva maquinària funcionava de meravella, era el meu darrer esforç. Vaig frenar amb brusquedat davant de la porta de la cinquena planta. En Budells va estavellar el seu crani contra el meu sostre, cridava com un garrí abans d’ésser sacrificat.
            —A quin pis vas, covard de merda? No volies velocitat, astronauta frustrat? Doncs ara la tindràs!!
            Vaig pujar fins el màxim. Un cop ja vaig ser a dalt de tot em vaig aturar durant uns instants i, mentre aquell pusil·lànime somicava, vaig pensar que estimava aquella escala i que només me’n podrien treure a trossos.
            El meu cable era d’alta seguretat, però aquella darrera tarda vaig considerar que era un bon dia per morir.
            Només va caldre aquell petit “crec”. 

3 comentaris:

  1. Un dels contes q més m'agrada Jordi! ;)

    ResponElimina
  2. Has aconseguit que un ascensor em faci plorar...Aquest conte és impresionant

    ResponElimina
  3. Brutal, però jo li hagués donat el gust al vell republicà, poc li importaria ja tornar a la presó...

    ResponElimina