dilluns, 11 de febrer de 2013

Carallots sense fronteres


CARALLOTS SENSE FRONTERES


La seva samarreta blanca els distingia perfectament: eren els “Pallisses Sense Fronteres”. A l’esquena portaven una llampant creu de color blau turquesa, una bossa de tela penjada en bandolera i una carpeta blanca de cartó a la mà. Anaven armats amb bolígrafs i un gran somriure solidari.
            Cada matí i tarda abordaven als vianants per aconseguir més adeptes a la seva causa. Els sortien al pas amb el seu somriure i no abandonaven la seva víctima fins que aquesta ja els havia donat les seves dades bancàries.
            Feia mesos que en Martí, la Laia i un escamot de quatre o cinc joves s’apropiaven d’aquella vorera del Passeig de Gràcia amb la Diagonal, ben a prop del quiosc de diaris.
            Havia de ser un dia com qualsevol altre, però es van trobar amb una sorpresa desagradable que els va indignar: hi havia un grup de nois i noies amb samarretes blanques i armilles fluorescents roses amb una creu negra pintada a l’esquena: “Els Ploms Sense Fronteres”
            Aquests també duien bosses de tela en bandolera però les carpetes eren d’un plàstic rosa que treia de polleguera. Aquells usurpadors aturaven tothom que hi passava amb un bon rollo agressiu força eficaç, ja que ni tan sols els vianants podien fer-se el suec i canviar de vorera. Hi havia Ploms Sense fronteres emboscats rere el quiosc preparats per tallar la retirada a qualsevol que volgués fugir.
            Aquella banda era almenys el doble de nombrosa que la dels Pallisses. En Martí va demanar al més jove del seus que anés corrents a demanar reforços mentre ell mirava de foragitar aquella colla d’intrusos.
            —Però vull quedar-me amb vosaltres —va implorar el noiet.
            —Tu calla i escampa la boira —el va escridassar en Martí—. Encara no estàs preparat.
            En Martí es va dirigir directament al que semblava el cabdill dels intrusos.
            —Aquest no és el vostre territori —va dir en Martí mentre escopia les restes mastegades d’un caramel de menta a les sandàlies del seu enemic.
            —Ja deia jo que feia pudor a merda —va ironitzar el cap dels ploms—. Però si és un coi de pallissa.
            No va trigar ni tres minuts en sentir-se la primera hòstia sense fronteres. Un cop arribada, en van venir un reguitzell i ja la vàrem tenir. Els vianants creuaven el passeig abans de passar davant d’aquell camp de batalla solidari. Les carpetes servien per protegir-se i alhora atacar. La policia no gosava acostar-s’hi ja que estava escarmentada. Durant la darrera batalla campal sense ànim de lucre set mossos d’esquadra van acabar hospitalitzats a causa de les ferides rebudes de manera força altruista.

            Tot d’una, en Martí va veure com del metro sortien els representants d’un partit polític. Estaven en plena època preelectoral i els pobres professionals de la política es veien obligats a agafar el transport públic per demostrar als seus futurs votants que ells (i els seus guardaespatlles) també formaven part del poble.
            Tant els Pallisses com els Ploms sense fronteres van deixar d’esbatussar-se i es van quedar guaitant al candidat de la dreta i al seu seguici, que anaven tan despistats que no sabien per on tirar, fent passes en totes les direccions com pingüins al desert.
            Van deixar de barallar-se entre ells i es van llançar sobre els polítics. Els van fer empassar-se a clatellots les seves mentides, a queixalades la seva corrupció, a puntades de peu la seva prepotència, a ganivetades la seva demagògia... quan les forces d’ordre públic es van decidir a intervenir els sense fronteres ja havien escampat la boira. Vuit cadàvers horriblement mutilats es dessagnaven damunt les rajoles dissenyades per en Gaudí.

            Bé, almenys havia estat per una bona causa.

2 comentaris:

  1. Jajajajaja, en la teva línia! De veritat que els teus relats breus són brutals! Enhorabona i benvingut a la blogosfera! JO hauria de reactivar el meu...

    Salut i fins aviat amb una Moritz o una Stella o un Tu o el que pertoqui!

    ResponElimina
  2. Doncs cada setmana aniré penjant contes. Apa-li

    ResponElimina