dimecres, 13 de febrer de 2013

Tothom té un passat


LA PRIMERA VEGADA




En José María Ánsar acabava de complir els seus trenta-quatre anys i encara era verge. Cosa del tot lògica, tenint en comte el seu físic tan fastigós: El seu rostre recordava al més sinistre i grotesc dels monjos de “El Nom de la Rosa”. El seu cabell lluent i llardós, el seu bigoti negre com un soterrani oblidat i el seu somriure de pervertit copròfag no li eren favorables a l’hora de relacionar-se amb el sexe oposat. Tot plegat, acompanyat d’un etern alè a contenidor de brossa orgànica, provocava la irremeiable fugida de les fèmines a les que s’apropava bavejant de manera subterrània.
            Tanmateix, aquestes deformitats no eren pas del tot culpa seva, pobret. La part del seu cos que faria vomitar fins i tot a Jack l’Esbudellador era el seu cervell de rèptil. La seva ment depravada podia anar a anys llum dels límits de tota degeneració.
            En veient quin desastre de criatura li havia sortit, son pare va pensar que ja anava sent hora de que en José María Ánsar fiqués la tita en remull per veure si així se’n podia treure alguna cosa de profit.
            Seguint un costum d’aquelles èpoques, el pare va dur al seu fill a una casa de barrets per fer-li descobrir la vida. En va triar una de barata, ja que en la cara el podien reconèixer davant del fill i allò no tocava.
            El bordell era prou decadent i feia tuf  a humanitat i a colònia barata. Era fosc i estava ple de fum de cigarretes. Unes cortines vermelles, menjades per les arnes i tacades de ves a saber què i quan, penjaven per les parets. Cinc o sis senyoretes amb poca roba, poca salut i poques ganes de treballar mostraven les seves carns toves i plenes de varius, assegudes o esparracades en uns sofàs corcats i descolorits.
            La madame (es feia dir així però tots sabien que era de Sant Pere de Riudebitlles) es va atansar a la parella i el pare va explicar a la senyora quina mena de peça li havia portat al teler. La pobra dona va pensar que el xicot tenia unes necessitats de tendresa que només una de les seves senyoretes li podia donar. Tenia l’edat perfecta i era de les poques que feia servir el bidet.
            En José Mari va pujar a l’habitació. Encara era buida. Les parets havien estat blanques, però aleshores estaven verdes d’humitat. Un rentamans perdia aigua de l’aixeta i se sentia el soroll de cada gota quan es desintegrava.
            Aleshores va entrar la prostituta.
            En José María Ánsar es va quedar bocabadat.
      —Hòstia, mama?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada