JUBILACIÓ HONORABLE
El senyor Bonafè va aguantar la porta oberta tot veient
que el seu veí, el senyor Budells entrava a l’escala.
—Va, que
l’espero —va dir el senyor Bonafè amb un xic d’impaciència, ja que la seva
pròstata li començava a fer la guitza.
—Gràcies,
home. És molt amable —va agrair el senyor Budells—. Vostè va molt més amunt i
m’hagués hagut d’esperar una bona estona.
—No
costa res, home.
—Potser,
però no tothom s’espera.
—A quin
pis va? —va demanar en Bonafè.
—Al
cinquè —va respondre en Budells mentre tancava les dues portes de la cabina.
—No sé
perquè li ho demano. Després de tants anys em sé de memòria on vivim tots
plegats —va riure en Bonafè pitjant el número cinc.
—Renoi,
aquesta andròmina cada dia va més a poc a poc —va rondinar en Budells.
—Es fa
vell, com nosaltres.
—Doncs
l’haurem de fer canviar.
—Vostè
creu? Costarà molts quartos un de nou.
—No es
pensi. Farem instal·lar un d’aquests de metall amb portes automàtiques i amb
memòria. No són pas tan cars com es pensa.
—Si
vostè ho diu... A mi ja em va bé aquest. Després de tants anys em sabria greu
que el canviessin.
—Pensi
en la seguretat —va dir en Budells amb un to pedant digne de bufetada a cada
galta.
Abans
que en Bonafè digués alguna cosa jo ja els havia deixat al cinquè pis. Es van
acomiadar amb la seva respectuosa hipocresia habitual i, un cop totes les
portes foren tancades, el senyor Bonafè va pitjar el botó del setè. Ho va fer
amb delicadesa, com si no em volgués fer mal. La resta del curt trajecte em va
acariciar la fusta de les portes i es va mirar al meu mirall amb melangia.
Sempre em vaig estimar molt al senyor Bonafè i a la seva difunta senyora. En
tots aquests anys el vaig anar pujant de la mateixa manera que un avi agafa el
seu nét. Llavors vivia tot sol ja que els seus fills s’havien independitzat
feia temps.
Quan va
sortir de la cabina, abans de tancar, va sospirar com si es volés acomiadar de
mi.
Anava de
bo? El senyor Budells em volia fer canviar per un d’aquells aparells de llauna
sense cap mena de caràcter? Com era possible? Jo, que estava fabricat gairebé
artesanament! M’havien fet els obrers d’abans, quan encara es feien les coses
ben fetes. Els meus botons eren d’ivori, ja sé que ara això no està ben vist,
però antigament era senyal de bon gust i de categoria. Els números estaven
escrits en unes plaques de bronze modernistes d’una exquisidesa digna d’un
artista. Estava manufacturat a base de fustes nobles: les parets de la cabina
eren de roure anglès i les portes de la millor caoba de les antilles. Tenia a
disposició un seient per a la gent gran i les noies en estat. I el meu
mirall... Una joia! Amb uns detallets delicadíssims importats de Venècia.
Quin poc
respecte! Quin desagraïment! Quina manca de subtilesa!
Aquell
dia que vaig sentir per primera vegada el senyor Budells parlant amb algú de la
meva jubilació, què dic jubilació... de la meva eutanàsia, em va agafar un
cobriment al motor i em vaig espatllar.
Va haver
de venir un tècnic per a reparar-me i vaig estar sense funcionar durant quasi
dos dies. Era la primera vegada en quaranta anys, bé apart d’alguna vegada que
em feien el necessari manteniment que no durava més d’hora i tres quarts.
Oh! Com
patia quan veia a la
senyora Remei pujant al quart pis carregada amb les verdures
del mercat, la seva artrosi i els seus vuitanta dos anys. Per primer cop em
vaig sentir com un trast vell i xacrat, però al mateix temps vaig comprovar
tota la feina que havia fet, em vaig adonar de com era d’imprescindible.
M’havia de posar bo el més aviat possible.
Mentre
durava la meva reparació vaig sentir a l’impresentable d’en Budells deixant-me
verd davant tot el veïnat aprofitant que no em podia defensar amb el meu bon
funcionament. Aquella avaria va esdevenir la meva sentència de mort. El
desgraciat d’en Budells va aconseguir que tothom estigués d’acord en
desballestar-me per posar al meu lloc un d’aquests ascensors amb llumetes més
semblants a un sex shop de Hong Kong
que a un elevador de qualitat.
Com
podien fer-me una cosa així? Amb tot el que havia hagut d’aguantar! El senyor
Budells, tan respectable com semblava, es tirava pets al meu interior. Quan era
jove, perquè ho va ser, es petava els barbs deixant el meu preciós mirall fet
una llàstima. La
senyora Gregòria , sí la de la botiga de plats i olles, a qui
tots consideraven una santa, es feia petons de barrina amb el senyor Puig, del
quart segona, mentre el seu marit es feia matar a la Batalla de L’Ebre. El
senyor Ferran Ginebrosa, que sovint em feia treballar a quarts de quinze de la
matinada i em desvetllava, acostumava a arribar amb una trompa bíblica i em va
vomitar al terra quatre o cinc vegades.
Per no
parlar del gossets, que es van fer de tot dintre meu, o de les vegades que es
van escriure o ratllar obscenitats ben poc originals a les meves entranyes. I
cada cop que pujaven mobles nous o en baixaven de vells m’omplien de trompades.
A més a més quan el moble en qüestió era massa gros i no m’hi cabia em cobrien
de malediccions per haver de pujar-lo a peu. Doncs no haver-lo comprat!
I les
converses? Ai, ments indignes d’una màquina tan selecte com jo! Portava gairebé
vuitanta anys escoltant les mateixes collonades en diferents boques: “Quina
calor, fred, xafogor, vent que fa oi?” “Demà canviarà” “Oh, noi, com has
crescut. Que et reguen a casa?” “El Barça ha tornat a perdre” “El senyor X del
X pis X.ena porta és un maleït X” “Què com va tot?” “Tot va molt bé”...
Tanta
paciència per a un no res. El meu sacrifici ja tenia una data: només em
quedaven tres mesos de vida.
Vaig
sentir una altra conversa del miserable d’en Budells amb el Senyor Bonafè. Li
comunicava amb la seva petulància habitual que el munt de ferralla, o sigui jo,
seria desmuntat el dia vint i vuit de desembre. Quina innocentada! Quina poca
gràcia que em va fer!
Tres
mesets de no res. En un principi em vaig deprimir moltíssim. Vaig perdre les
ganes de treballar i bona part de la meva força. Anava a poquet a poquet com un
ascensor de càrrega. Però ben aviat em vaig agafar les coses tal com ho havia
de fer un aparell de la meva categoria: amb bon humor.
Vaig
pensar que la millor manera de deixar d’existir havia de ser divertint-me. És
clar que sí! Amb bon humor les penalitats s’encaixen millor! Ja que em quedava
poc temps de vida anava a riure tot fent la punyeta als meus botxins. I a donar
un copet de mà als pocs que m’havien defensat.
Jo sabia
que la Conxita sempre havia perdut els papers davant del senyor Bonafè, però és
clar, era un home casat. La pobre senyoreta, ja menopàusica, es pensava que a
la seva edat no li quedava cap altre remei que apuntar-se a les excursions dels
jubilats a Montserrat o a la Vall de Núria. Ella vivia al sisè, a la segona
porta. Vaig tenir la pensada de deixar-la al setè. Quan va sortir va ser molt
graciós veure com la pobra senyora es barallava amb el pany de la porta del senyor
Bonafè.
Sentint
sorolls estranys a casa seva, ell va obrir i es va trobar amb una Conxita
vermella com un pebrot. No li sortien les paraules per demanar disculpes per la confusió. Ell , amb
un somriure serè, li va dir que no s’amoïnés, que eren coses que a tothom li
havien passat. Es va iniciar una conversa que no vaig poder acabar d'escoltar
perquè algú em va trucar a la planta baixa. Era l’aixafa guitarres d’en
Budells.
Estava
tan empipat que quan aquell babau cregut es va mirar al meu mirall vaig fer que
el seu cabell tenyit no es veiés reflectit. Només hi veia un crani lluent i
rosadet. Hi vaig incloure un tatuatge pornogràfic a la seva front, una arracada
al seu nas i una pastanaga a l’orella dreta. El crit d’horror que va fer aquell
imbècil em va produir tal atac de riure que gairebé em despenjo. Era genial
veure com es tocava el rostre provant-se de reconèixer. Li van caure fins i tot
les llàgrimes. Deixant-me emportar per la ràbia em vaig precipitar i el vaig
deixar al quart pis, on vivia el seu pitjor enemic. Afortunadament es va adonar
que no era a la seva planta perquè si arriba a trucar a la porta incorrecta:
adéu Budells.
El seu
enemic en qüestió era un antic combatent republicà que se la tenia jurada des
que l’acuseta d’en Budells el va delatar per dues-centes pessetes i es va haver
de passar uns anys tancat a una masmorra. Quan el van deixar anar, va tornar a
casa i mai més va sortir del seu pis. Una filla soltera li portava el menjar i
s’encarregava d’ell.
Vaig
recordar el dia que el van alliberar per una amnistia. Va pujar dins meu amb un
farcellet. Semblava haver envellit trenta anys, però quan el vaig pujar al
quart es va quedar quiet i va mirar la cinquena planta, on vivia el seu delator.
Va aixecar el puny amenaçant, la seva mirada em va posar els cables de gallina.
—Algun
dia et mataré, cabró.
La
següent vegada que la Conxita va utilitzar-me va pitjar al setè pis
directament. A mi no m’agradava massa fer safareig, però vaig creure que alguna
cosa havia passat arrel de la “confusió” de pis que vaig perpetrar. De fet, ho
vaig tenir claríssim quan ja només em quedaven tres setmanes de vida. Els veia
pujar junts cada dia agafadets de la mà i mirant-se com dos adolescents.
A tots
els partidaris de la meva destrucció els vaig donar mil motius més per a la
seva actitud, els hi vaig fer tant la guitza que alguns d’ells pujaven i
baixaven les escales a peu. Jo els seguia pis per pis veient com s’anaven
tornant de color lila i esbufegaven traient el fetge per la boca. Quan s’aturaven
jo també ho feia. Segurament em tenien por. La revenja hi ha cops que pot
arribar a ser ben satisfactòria! No m’anava a deixar matar com un xai. Un dels
pocs enemics que encara m’utilitzaven era el fastigós del Budells. Mai el
deixava on ell volia, però el seu orgull d’home davant la màquina el feia fer
més exercici que cap altre veí.
Ja només
faltaven tres dies per la meva fi. El vell republicà va sortir de casa seva
després de tants anys. El vaig portar a la planta baixa amb tot el respecte que
mereixia aquell home d’ideals. Va sortir al carrer caminant amb molt de compte,
com si tingués por de tot el que l’envoltava. Llàstima que va triar un gris dia
de pluja per tornar a trepitjar el món.
Aquell
dia no vaig tenir gaire feina, degut a que la majoria dels veïns van romandre a
casa per no mullar-se. Tot relaxant-me aturat a la planta baixa vaig veure que
l’excombatent tornava del seu primer passeig per la humanitat. Alguna
cosa no anava bé. Portava una pistola a la mà, segurament recuperada de ves a
saber quin amagatall, i la mateixa mirada als ulls del dia que el vaig retornar
a casa seva tornant de la
presó. Era un esguard de mort.
Abans
que m’obrís la porta algú em va trucar des del cinquè. A un ascensor mai el
bategen però jo vaig pregar perquè no fos qui em pensava.
Mala
sort! Aquell dia algú anava a morir.
Quan en
Budells va entrar a la meva cabina i va pitjar el botó de la planta baixa vaig
saber que havia de fer alguna cosa. Si el republicà acomplia amb la seva
amenaça tornaria a la presó. I
aquella vegada no en sortiria. Tot per matar a qui li havia desfet la vida.
No, no
era la meva intenció acabar d’aquella manera. Jo era un aparell de gran
qualitat i representava una marca que encara funcionava i tenia un gran
prestigi. Però no volia veure una tragèdia.
Quan
vaig arribar al final del trajecte no vaig donar temps a que s’obrissin les
portes. Es van veure el rostre només un instant que va ser suficient per a
confirmar les meves tètriques sospites. Vaig tornar a pujar cap amunt amb més
velocitat que l’ascensor d’un gratacels. La meva maquinària funcionava de
meravella, era el meu darrer esforç. Vaig frenar amb brusquedat davant de la
porta de la cinquena planta. En Budells va estavellar el seu crani contra el
meu sostre, cridava com un garrí abans d’ésser sacrificat.
—A quin
pis vas, covard de merda? No volies velocitat, astronauta frustrat? Doncs ara
la tindràs!!
Vaig
pujar fins el màxim. Un cop ja vaig ser a dalt de tot em vaig aturar durant uns
instants i, mentre aquell pusil·lànime somicava, vaig pensar que estimava
aquella escala i que només me’n podrien treure a trossos.
El meu
cable era d’alta seguretat, però aquella darrera tarda vaig considerar que era
un bon dia per morir.
Només
va caldre aquell petit “crec”.
Un dels contes q més m'agrada Jordi! ;)
ResponEliminaHas aconseguit que un ascensor em faci plorar...Aquest conte és impresionant
ResponEliminaBrutal, però jo li hagués donat el gust al vell republicà, poc li importaria ja tornar a la presó...
ResponElimina