ELS AROMES DE LA MONTSERRAT
Increïble, m’estic enduent la Montserrat a casa meva!
Aquesta nit m’estreno! A més a més els meus pares no tornen fins la setmana que
ve.
I què
n’és de bonica. La miro i em poso a tremolar. Tan alta i prima, sembla una
model. Té la carona pigada, els cabells castanys llargs i els ulls blau cel.
Quan em somriu mostra unes dents impecables, blanques, netes.
Som
companys de classe i ja fa mesos que somnio amb ella. Li he dedicat tantes
palles que no sé com no s’ha ofegat en mig d’un oceà de llet. La primera vegada
que va asseure’s al meu costat a la classe de filosofia em costava de respirar.
Què maca, què fina! El perfum que duia m’extasiava.
Mai no m’havia
pensat que me la lligaria jo, tan lleig i mal fotut.
I ara
estic obrint la porta de casa fent anar les claus amb moviments nerviosos,
frenètics. Un cop dins de casa em poso un got del millor whisky del meu pare.
Li en ofereixo però el refusa amb un somriure.
S’apropa
a mi i em comença a besar a la
boca. Ja hi som!
La faig
estirar a sobre del sofà i li trec la roba a poc a poc, això va en dansa. Quan
només porta posada la roba interior penso en allargar un moment tan màgic. Què
preciosa que és, se la veu tan pura!
Em trec
tota la meva roba a una velocitat vint i tres vegades superior a la del so. El
cor està mes disparat que la sortida d’una carrera de gossos.
Li trec
els sostenidors. Els seus pits són meravellosos, delicats, tendres com pell
divina. Els llepo amb amor. A ella el cor també li batega ràpid.
Arriba
el gran moment: li abaixo les calces ben a poc a poc. Apareix el seu pèl púbic,
és castany com la seva cabellera. Li obro les cames.
El seu
secret més ben guardat és davant meu. Mai no n’havia vist mai cap tan a prop.
És fascinant, podria estar-me hores i hores guaitant aquell fruit obert, igual
de màgic que una llar de foc encesa o la mar en dia de tempesta.
Tot fent
un intrèpid moviment d’espatlles em disposo a mamar-li el cony.
Uns
segons més tard m’adono que aquella meravellosa fruita està podrida, infecte.
Fot una pudor, una sentor mescla de suor ranci, pixats i alguna no identificada
putrefacció més que m’horroritza. Com pot ser que una part tan interessant
d’aquesta noia no desprengui perfum de roses?
Sento
una decepció aclaparadora. Totes les carxofetes que em trobaria farien sempre
aquesta olor? O és que aquesta noia és una marrana i no es renta!
La meva
concepció del misteri del sexe se’m cau a terra com un castell amb un enxaneta
de noranta quilos.
Si trec
el cap d’entre les seves cames em preguntarà què em passa i em sabria greu
dir-li la crua i pudent veritat. Però si continuo respirant aquesta corrupció
moriré amb els sistema respiratori podrit de gas mostassa. També podria
aguantar la respiració i seguir llepant, però en el moment d’agafar aire es
notarà que omplo d’oxigen els pulmons de cop i també s’emprenyarà.
M’adono
que ella té els ulls tancats, aleshores aprofito per fer-li gestos al meu gos
perquè vagi llepant ell aquella cosa mentre jo cerco una alternativa.
En José Mari (el meu gos es diu així) es posa a llepar-li
la maduixa a la Montserrat fent un soroll semblant a quan beu aigua en el seu
plat.
Vaig a
la cuina, si li poso alguna cosa de menjar, dissimularà el tuf i a sobre
quedaré com un noi innovador i sibarita del sexe.
Mentre
obro una llauna de pote gallego (no
dic la marca) sento com la Montserrat gemega de plaer.
Quan
torno a l’habitació em quedo perplex en veure que el meu dàlmata s’està cardant
a la meva companya de classe. Em netejo els ulls per comprovar que no veig
visions.
Doncs
no.
En José
Mari està penetrant la Montserrat fotent-li uns sotracs que fan tremolar el
llit dels meus pares! I la tia s’ho està passant de conya!
Quan
l’animaló acaba, sense donar les gràcies, surt del dormitori i va cap al balcó
a beure aigua. Definitivament fa el mateix soroll.
La
Montserrat obra els ulls.
—Hòstia
nen, quin clau m’has fotut! —m’informa ella amb el rostre encès per la luxúria—.
En fem un altre?
Està
clar que... ni parlar-ne. Jo no fico la tita al mateix lloc que l’acaba de
posar el meu gos. Li responc que no i faig veure que no em trobo bé.
—Tinc
migranya.
No sé
quina cara posar, el primer que se m’acut es posar-me a cantar una preciosa
jota aragonesa per alleugerir la tensió.
No
funciona.
Al cap
d’una estona ella surt de casa meva.
—Ara que
ja m’has follat passes de mi, oi? —em crida plorant—. Tots els homes sou
iguals.
Després
d’escopir-me la seva rancúnia fot un cop de porta que fa aparèixer tres noves
esquerdes a la paret.
Respiro
alleugerit, ja no hi ha perill de pesta bubònica.
Canvio
el llençols i poso una rentadora.
Dormo
fatal.
Passo
dos mesos evitant la Montserrat, li he agafat mania.
Avui, a
classe de literatura em trobo una nota seva als meus apunts: “Estic embarassada”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada