dimecres, 27 de febrer del 2013

Tinc el dia tonto


HÒSTIES, LA NOSTÀLGIA


T’ataca a traïció, quan menys t’ho esperes i fot mal, molt de mal. Et fa pensar en fets i persones que t’agradaven i et fa pensar també en tot allò que podries haver fet i no has fet. Però sobretot et fa pensar en com has llençat la vida a les escombraries i no has complert cap dels somnis que tenies quan encara tenies somnis.
La nostàlgia fa mal.
            En Robert tenia un dia d’aquells. Havia passat xino-xano al costat del seu antic col·legi, els Escolapis del carrer Diputació, i no va poder evitar entrar-hi.
            Va veure el pati.
            Va pujar aquells graons.
            Primer pis, segon pis...
            Acaronava la fusta de la barana amb un amor que no havia sentit quan tenia nou anys, ni quinze, ni divuit. A aquella hora ningú baixava ni pujava. Aquell silenci contrastava amb els seus records de crits de nens i adolescents que bullien per tota l’escala.
            Va sortir de l’edifici i va agafar l’autobús per tornar cap a casa.
            Sobtadament va entrar al vehicle una dona i va asseure’s al seient just davant seu. Era la Laia Puig (el nom és fictici), la bellesa de la classe de qui tots s’havien enamorat als quinze anys. Els vint i tres anys que havien passat li esqueien la mar de bé. Encara seguia gaudint d’un físic enlluernador. Seguia tenint els cabells negres (amb algun de blanc) i aquells ulls blaus preciosos.
            En Robert es va posar nerviós —allò era el destí—. Un dia que sentia la punxada de la nostàlgia es troba el seu gran amor d’adolescència. Què podia fer?
            Ella guaitava per la finestra amb la mirada perduda i en Robert es mossegava les ungles, es mossegava les pells i mossegava un paperet que duia a les mans.
            De jovenet mai no s’havia atrevit a parlar amb ella. Era massa maca per a ell, però aleshores les coses havien canviat. Aquell era el gran moment, la seva oportunitat d’or.
            —Bitllets si us plau.
            El revisor li demanava el tiquet i ell no el trobava a cap butxaca. Va trigar uns segons en adonar-se del que havia passat.
            —És que me l’he menjat.
            Li va tocar pagar una multa i suportar uns minuts humiliants. Quan el revisor va continuar amb la seva heroica tasca, en Robert va notar com se li feia un nus a la gola. La Laia havia baixat a la parada anterior.

dimecres, 20 de febrer del 2013

Els rics també ploren


ROBINSON RIPOLL


L’Agustí Ripoll havia triomfat. Tenia diners a cabassos mercès a la seva constructora. Els seus edificis —d’un mal gust innegable— apareixien com bolets per tota la geografia catalana, especialment a la ciutat de Barcelona, ja que pagava l’impost revolucionari a l’ajuntament. Uns pocs milions pagats de sotamà li donaven uns beneficis gairebé pornogràfics.
            Tenia tot el que volia: amants, diners, propietats... però un dia es va trobar sense ganes de viure, fins i tot es va adonar a temps que tenia tendències suïcides.
            Va anar corrents a veure el seu psiquiatre. Aquest li va aconsellar fer un canvi radical a la seva vida, deixar-ho tot durant un temps per carregar les piles, desaparèixer.
            Un amic li va explicar que als Estats Units molts milionaris abandonaven els seus negocis durant mesos per anar a una illa deserta sense possibilitat de comunicar-se amb la civilització. Quan eren recollits mesos més tard havien recuperat tota la seva fortalesa física i mental i la confiança en ells mateixos. S’havien superat.
            L’Agustí Ripoll va pensar en aquella possibilitat durant dies i va consultar per la xarxa d’Internet.
            Finalment es va apuntar.
            Seria abandonat a una illa deserta enmig de l’oceà Índic durant sis mesos a centenars de quilòmetres de la civilització. Estaria sol sense cap mena de possibilitat de comunicar-se amb ningú. Podia portar una motxilla amb alguns estris per la supervivència: un parell d’encenedors, una lot, alguns medicaments, una mica del menjar necessari fins que s’acostumés a caçar i a pescar, un parell de ganivets, algunes eines per poder construir una cabana per aixoplugar-se de la pluja, un manual de supervivència.
            Mentre l’helicòpter s’acostava al que seria la seva llar durant mig any, en Robert sentia com l’emoció li feia bategar el cor amb un ritme que feia anys que no sentia. La seva decisió ja començava a donar resultats.
            La seva illa era un bocí de paradís. Els cocoters arribaven fins l’aigua, que era de color turquesa. La sorra de la platja era blanca com la farina de blat. Però el millor de tot era l’absència de sorolls urbans. Només se sentia el vent acaronant les branques dels arbres, els ocells tropicals i el xipolleig de les onades que besaven la sorra i les roques.
            Quan l’helicòpter el va deixar tot sol davant dels elements, va desplegar el mapa per saber si havia de caminar molt per trobar una font. Però en veure aquella aigua tan transparent va pensar que, primer de tot, havia d’inaugurar la seva nova vida amb una capbussada.
            Es va treure tota la roba i es va llançar al mar. Quin plaer tan extraordinari, quina sensació de llibertat!
            Quan va treure el cap de sota l’aigua no veia res de res. Havia perdut les lents de contacte.
            Sis mesos més tard van recuperar el seu cadàver en avançat estat de putrefacció. 

dimecres, 13 de febrer del 2013

Todo parecido con la realidad es puta coincidencia


La primera vez


José María Ánsar acababa de cumplir sus treinta y cuatro años y todavía era virgen, cosa del todo lógica teniendo en cuenta su físico tan… repulsivo. Su rostro recordaba al más siniestro y contrahecho de los monjes de “El Nombre de la Rosa”. Su pelo lustroso y grasiento, su bigote negro como un sótano olvidado y su sonrisa de pervertido coprófago no le eran favorables a la hora de relacionarse con el sexo opuesto. Todo ello, acompañado de un eterno aliento a contenedor de basura orgánica, provocaba la irremediable huida de las féminas a las que se acercaba babeando de manera subterránea.
            De todos modos, esas deformidades no eran del todo culpa suya, pobrecillo. La parte de su cuerpo que haría vomitar incluso a Jack el Destripador era su cerebro de reptil. Su mente depravada podía ir a años luz de los límites de toda degeneración.
            Viendo qué desastre de criatura le había salido, su padre pensó que ya iba siendo hora de que José María Ánsar pusiera el pajarito en remojo, para ver si así podría hacerse un hombre de provecho.
            Siguiendo una costumbre de aquellas épocas, el padre llevó a su hijo a un burdel para hacerle descubrir la vida. Escogió un lupanar barato, ya que en el caro podrían reconocerlo delante del hijo, y eso no era plan.
            El prostíbulo era asaz decadente y hedía a humanidad y a colonia barata. Estaba oscuro y lleno de humo de cigarrillos. Unas cortinas rojas, apolilladas y manchadas de vaya usted a saber de qué y cuándo, colgaban de las paredes. Cinco o seis señoritas con poca ropa, poca salud y pocas ganas de trabajar mostraban sus carnes blandas y llenas de varices; sentadas o espatarradas en unos sofás carcomidos y descoloridos.
            La madame (se hacía llamar así, pero todos sabían que era de Tordesillas) se acercó a la pareja y el padre explicó a la señora qué especie de elemento le había traído.
            La pobre señora pensó que el muchacho tenía unas necesidades de ternura que una sola de sus señoritas le podía dar. Tenía la edad perfecta y era de las pocas que utilizaba el bidet.
            José Mari subió a la habitación. Todavía estaba vacía. Las paredes habían sido blancas, pero entonces estaban verdes a causa de la humedad. El grifo del lavamanos perdía agua y se oía el ruido de cada gota cuando ésta se desintegraba. Pluf… pluf…
            Entonces entró la prostituta.
            José María Ánsar se quedó perplejo.
            —Joder, ¿mamá?


Tothom té un passat


LA PRIMERA VEGADA




En José María Ánsar acabava de complir els seus trenta-quatre anys i encara era verge. Cosa del tot lògica, tenint en comte el seu físic tan fastigós: El seu rostre recordava al més sinistre i grotesc dels monjos de “El Nom de la Rosa”. El seu cabell lluent i llardós, el seu bigoti negre com un soterrani oblidat i el seu somriure de pervertit copròfag no li eren favorables a l’hora de relacionar-se amb el sexe oposat. Tot plegat, acompanyat d’un etern alè a contenidor de brossa orgànica, provocava la irremeiable fugida de les fèmines a les que s’apropava bavejant de manera subterrània.
            Tanmateix, aquestes deformitats no eren pas del tot culpa seva, pobret. La part del seu cos que faria vomitar fins i tot a Jack l’Esbudellador era el seu cervell de rèptil. La seva ment depravada podia anar a anys llum dels límits de tota degeneració.
            En veient quin desastre de criatura li havia sortit, son pare va pensar que ja anava sent hora de que en José María Ánsar fiqués la tita en remull per veure si així se’n podia treure alguna cosa de profit.
            Seguint un costum d’aquelles èpoques, el pare va dur al seu fill a una casa de barrets per fer-li descobrir la vida. En va triar una de barata, ja que en la cara el podien reconèixer davant del fill i allò no tocava.
            El bordell era prou decadent i feia tuf  a humanitat i a colònia barata. Era fosc i estava ple de fum de cigarretes. Unes cortines vermelles, menjades per les arnes i tacades de ves a saber què i quan, penjaven per les parets. Cinc o sis senyoretes amb poca roba, poca salut i poques ganes de treballar mostraven les seves carns toves i plenes de varius, assegudes o esparracades en uns sofàs corcats i descolorits.
            La madame (es feia dir així però tots sabien que era de Sant Pere de Riudebitlles) es va atansar a la parella i el pare va explicar a la senyora quina mena de peça li havia portat al teler. La pobra dona va pensar que el xicot tenia unes necessitats de tendresa que només una de les seves senyoretes li podia donar. Tenia l’edat perfecta i era de les poques que feia servir el bidet.
            En José Mari va pujar a l’habitació. Encara era buida. Les parets havien estat blanques, però aleshores estaven verdes d’humitat. Un rentamans perdia aigua de l’aixeta i se sentia el soroll de cada gota quan es desintegrava.
            Aleshores va entrar la prostituta.
            En José María Ánsar es va quedar bocabadat.
      —Hòstia, mama?

dilluns, 11 de febrer del 2013

Carallots sense fronteres


CARALLOTS SENSE FRONTERES


La seva samarreta blanca els distingia perfectament: eren els “Pallisses Sense Fronteres”. A l’esquena portaven una llampant creu de color blau turquesa, una bossa de tela penjada en bandolera i una carpeta blanca de cartó a la mà. Anaven armats amb bolígrafs i un gran somriure solidari.
            Cada matí i tarda abordaven als vianants per aconseguir més adeptes a la seva causa. Els sortien al pas amb el seu somriure i no abandonaven la seva víctima fins que aquesta ja els havia donat les seves dades bancàries.
            Feia mesos que en Martí, la Laia i un escamot de quatre o cinc joves s’apropiaven d’aquella vorera del Passeig de Gràcia amb la Diagonal, ben a prop del quiosc de diaris.
            Havia de ser un dia com qualsevol altre, però es van trobar amb una sorpresa desagradable que els va indignar: hi havia un grup de nois i noies amb samarretes blanques i armilles fluorescents roses amb una creu negra pintada a l’esquena: “Els Ploms Sense Fronteres”
            Aquests també duien bosses de tela en bandolera però les carpetes eren d’un plàstic rosa que treia de polleguera. Aquells usurpadors aturaven tothom que hi passava amb un bon rollo agressiu força eficaç, ja que ni tan sols els vianants podien fer-se el suec i canviar de vorera. Hi havia Ploms Sense fronteres emboscats rere el quiosc preparats per tallar la retirada a qualsevol que volgués fugir.
            Aquella banda era almenys el doble de nombrosa que la dels Pallisses. En Martí va demanar al més jove del seus que anés corrents a demanar reforços mentre ell mirava de foragitar aquella colla d’intrusos.
            —Però vull quedar-me amb vosaltres —va implorar el noiet.
            —Tu calla i escampa la boira —el va escridassar en Martí—. Encara no estàs preparat.
            En Martí es va dirigir directament al que semblava el cabdill dels intrusos.
            —Aquest no és el vostre territori —va dir en Martí mentre escopia les restes mastegades d’un caramel de menta a les sandàlies del seu enemic.
            —Ja deia jo que feia pudor a merda —va ironitzar el cap dels ploms—. Però si és un coi de pallissa.
            No va trigar ni tres minuts en sentir-se la primera hòstia sense fronteres. Un cop arribada, en van venir un reguitzell i ja la vàrem tenir. Els vianants creuaven el passeig abans de passar davant d’aquell camp de batalla solidari. Les carpetes servien per protegir-se i alhora atacar. La policia no gosava acostar-s’hi ja que estava escarmentada. Durant la darrera batalla campal sense ànim de lucre set mossos d’esquadra van acabar hospitalitzats a causa de les ferides rebudes de manera força altruista.

            Tot d’una, en Martí va veure com del metro sortien els representants d’un partit polític. Estaven en plena època preelectoral i els pobres professionals de la política es veien obligats a agafar el transport públic per demostrar als seus futurs votants que ells (i els seus guardaespatlles) també formaven part del poble.
            Tant els Pallisses com els Ploms sense fronteres van deixar d’esbatussar-se i es van quedar guaitant al candidat de la dreta i al seu seguici, que anaven tan despistats que no sabien per on tirar, fent passes en totes les direccions com pingüins al desert.
            Van deixar de barallar-se entre ells i es van llançar sobre els polítics. Els van fer empassar-se a clatellots les seves mentides, a queixalades la seva corrupció, a puntades de peu la seva prepotència, a ganivetades la seva demagògia... quan les forces d’ordre públic es van decidir a intervenir els sense fronteres ja havien escampat la boira. Vuit cadàvers horriblement mutilats es dessagnaven damunt les rajoles dissenyades per en Gaudí.

            Bé, almenys havia estat per una bona causa.

dissabte, 9 de febrer del 2013

Paper mullat

El primer conte que escriuré en el meu blog val a dir que no és pas meu. Ni tan sols està escrit en català. Però cal reconèixer que el que el va escriure (o els que el van escriure) van demostrar ser uns grans mestres de la ficció.



Artículo 47 de la Constitución Española de 1978: 

Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación.
QUEDA INAUGURAT AQUEST BLOC.

De moment estic fent proves per veure com funciona això, i quan li tingui el peu al coll, ja es veurà si penjo contes, novetats o esdeveniments. O tot alhora.

Seguirem informant