Bedford Falls o Potterville
(Amb permís de Frank Capra)
És la nit abans de Nadal del 1945 a Bedford Falls, al
nord dels Estats Units. La neu cau dolçament però sense repòs damunt dels
carrers de la ciutat.
Regna la pau, la guerra s’ha acabat. Tot plegat sembla en
ordre, però no és pas del tot cert. El pobre George Bailey porta un disgust a
sobre considerable, i no és gens estrany. Per culpa del carallot de l’oncle
Bill s’han perdut vuit mil dòlars (de fet, el tros d’ase se’ls ha regalat al pitjor
enemic de la família sense adonar-se’n), al despatx l’espera un inspector
d’hisenda amb la baioneta calada; amb la qual cosa, la companyia de préstecs,
heretada del seu pare a la força, s’enfonsa sense remei. La paraula “presó”
ressona en el seu cap com una espasa de Damocles rovellada.
Acaba de
tenir una conversa amb el repulsiu senyor Potter i les conclusions a les que ha
arribat aquest vellot amargat són poc engrescadores: “vals més mort que viu, ha, ha, ha”.
És a
punt de fer-ne una de grossa, però en passar al costat del riu, veu el
“Martini’s”, el local on treballa el seu amic Nick, i pren una decisió
assenyada tenint en compte les circumstàncies: emborratxar-se.
El bar
està tranquil, sona una execrable cançoneta italiana, enganxosa fins la nàusea,
però en George Bailey és sord de l’oïda esquerra i pot suportar aquella tortura
medieval. Demana al Nick un whisky doble i pensa en la Mary, la seva benvolguda
esposa, el que més estima. Recorda el dia en que es van enamorar, ella estava
despullada dins d’una bardissa i cantava: “Búfalo
no puede dormir, no puede dormir, no puede dormir…” i ell anava elegantment vestit de futbolista.
Desgraciadament
la cosa no va molt bé últimament, ja que després d’anys de matrimoni, ella
segueix sense voler mamar-se-la i això carda. Sí, ella és molt bufona i molt
abnegada amb la canalla… però no té el morbo de la Violet, la rossa platino
proveïda de llargues cames que porta de corcoll a tot el barri. Redéu, aquesta
sí que en sap de fantasies sexuals, a més es depila i es posa desodorant, un
fet excepcional als anys quaranta.
En
George Bailey somriu tristament en recordar aquells frenètics encontres amb la
Violet a la rebotiga de la gelateria-farmàcia on treballava. Però ella és a
punt d’anar-se a Nova York. Tot s’acaba.
—Nick,
posa’m un altre whisky doble ben carregat.
—Escolta,
George, és la vuitena copa que et fots aquesta nit. No creus que et farà mal?
Pensa que demà arriba el teu germà i cal celebrar-ho. És un heroi de guerra,
l’orgull de Bedford Falls.
—El meu
germà és un tros de carn amb potes —respon en George mirant de no caure—. Per
culpa seva vaig haver de romandre en aquesta merda de ciutat deixant-me la pell
en una companyia de préstecs que només em porta maldecaps. Jo volia viatjar,
veure món, triomfar en els negocis…
El cap
d’en George cau sobre la barra xopa de licor i comença a pregar. Després de
tres rosaris, amb l’esperit reconfortat per l’acte de fe, intenta aixecar-se
però el sediment de licor que havia a la barra (whisky, rom, ginebra, conyac i
vi moscatell) s’ha assecat i la seva galta ha quedat incrustada. No hi ha
manera de que en George foti el camp i ja és hora de que ho faci, ja que el
dantesc espectacle que ofereix ha espantat la meitat de la clientela de
l’establiment, que ha fugit sense pagar.
Entre el
Nick, el vell Martini i la cuinera proven d’arrencar al pobre George de la
barra estirant amb força dels seus cabells i fent palanca amb un tamboret. No
hi ha manera de treure’l.
Després
dels titànics esforços dels treballadors del Martini’s i els espantosos udols
de dolor d’en George aconsegueixen desenganxar-lo.
En
George Bailey surt a la intempèrie amb la galta dreta poderosament encetada i
impregnada de vernís.
Fa fred.
Puja al seu cotxe, l’arrenca i al cap de tres minuts ja s’ha estavellat contra
l’arbre més antic de la
ciutat. Tota la neu que havia a les branques ha caigut de cop
i el vehicle adopta la forma d’un iglú que farà servir la canalla per jugar a
caçar foques tot emulant en Nanuk, l’esquimal.
En
George camina cap al pont. Ha pres una determinació, acabar amb la seva vida
perquè la seva dona pugui cobrar l’assegurança de vida (valorada en cinc-cents
dòlars), i així endeutar-se només de set mil cinc-cents dòlars. Això permetria
a la pobre vídua, una cop venuda la casa, vendre el seu cos pels carrers de la
ciutat i les carreteres només els dies laborables.
Arrossegant-se
per la neu, arriba al punt més alt del pont. El riu d’aigües gelades baixa amb
força. A tort i a dret s’albiren amenaçadors blocs de gel. En George posa un
peu a la tanca per agafar impuls. Però quan és a punt de saltar, un inoportú
imbècil cau a l’aigua abans que ell i demana auxili.
En
George es llança per salvar-lo i aconsegueix arrossegar-lo fora de l’aigua
lluitant contra les procel·loses aigües. L’encarregat dels telègrafs ho ha vist
tot. Els ajuda a sortir del riu i els ofereix casa seva per escalfar-se i
assecar-se davant de l’estufa.
L’home
que ha saltat abans que en George resulta ser el seu àngel de la guarda que
intenta guanyar-se les seves ales. Aquesta revelació provoca el pànic en l’amo
de la casa, que fuig espaordit de l’escena.
En
George considera que en Clarence —aquest és el nom del seu àngel de la guarda—
és un pobre trastocat i li segueix la corrent. Durant la
conversa (no molt interessant, ja que a la mateixa pel·lícula es reconeix que
l’angelet té el coeficient intel·lectual d’un conill), hi ha un moment en que
en George opina que hauria estat millor no haver nascut. En Clarence aleshores
fa un pacte amb Sant Josep i fan que el desig d’en George —el fet de no haver
nascut—, esdevingui realitat.
Quan
surten de la casa del malaurat encarregat dels telègrafs, a en George li ve de
gust una altra copa, ja que amb la capbussada (això creu ell) se li ha tret la
trompa i voldria recuperar-la.
En
sortir de la cabana del telegrafista nota que la seva galta no té incrustacions
de vernís.
—És clar
—va somriure l’àngel sense ales—, això és perquè no has nascut. No has notat
que pots sentir pel costat esquerre?
Ràpidament
en George posa la mà a la seva orella i nota que és cert. Però, guaita quin home
de poca fe, pensa que ha estat obra de les glaçades aigües del riu.
Quan
arriben al bar s’adona de que ja no es diu “Martini’s”, sinó “Nick’s”. Això se
li fa una mica estrany. Un cop a dins, l’atmosfera del local ha canviat
radicalment, hi ha blues en directe, noies guapes, fum de tabac… Està
francament més animat, però el seu amic Nick aparentment no el reconeix i s’ha
tornat un imbècil torracollons. Fins i tot els foten fora del bar sense contemplacions,
només per parlar de campanes i angelets!
En
George va a buscar el seu cotxe, estavellat contra l’ arbre més vell de Bedford
Falls. Però el vehicle no hi és, i l’arbre segueix intacte.
—Lògic
—diu en Clarence—, tu no tens cotxe perquè mai no has nascut.
En
George comença a estar del seu àngel de la guarda fins la cacauera i l’engega a
pastar fang tot dient-li una d’aquelles frases que tant de mal fan. Després es
dirigeix cap a casa seva.
Quan
arriba al centre, la seva sorpresa és majúscula, el poble ja no es diu Bedford
Falls, el nom ha estat canviat pel de Potterville, el cognom del seu més odiat
adversari.
La
ciutat ja no té aquella agradable arquitectura feta a mida humana, tot està
infestat de blocs de formigó mancats de tot sabor, i l’avinguda principal ja no
és aquell tranquil passeig arbrat que pertanyia als seus ciutadans. És una
caòtica avinguda farcida de rètols de neó i bordells amb pitjor aspecte que els
de tercera classe a Saigón durant la guerra del Vietnam. Es veuen una colla de locals
de música en directe (l’única cosa agradable de tot aquell merder). La nit put
a malalties venèries, a vòmit de borratxo i pixarades confitades que fan tornar
la neu groguenca… la població ha deixat de pertànyer als ciutadans. Ara és
propietat del vell Potter.
En
George camina com una ànima en pena pel que havien estat els seus carrers i
queda astorat per tot allò que veu, la companyia de préstecs del seu pare
resulta que havia tancat anys enrere.
En un
dels caus de prostitució hi ha batuda policial i fiquen sense contemplacions a
la seva amiga Violet en una furgoneta. La gent que ell estima no el reconeix i
s’ha tornat esquerpa, desconfiada. On hi havia bellesa hi ha lletjor, on hi
havia amor i confiança ara hi ha antipatia, odi i recel. On hi havia edificis
que reflectien la cultura del seu poble ara hi ha budells de ciment sense cap
mena de gràcia ni caràcter on s’hi anxoven munts de famílies.
Amb
l’especulació, aquell lloc ha perdut tota la seva dignitat, de la mateixa
manera que també l’han perdut els seus vilatans. D’aquest fet se n’ha
beneficiat el mesquí Potter i la seva colla.
Quan en
George veu que ni la seva mare, ni tan sols la seva muller el reconeixen, corre
a buscar al seu àngel de la guarda i li prega que desfaci el malefici. Vol tornar
a estar viu. Viu per recuperar la seva llar, la seva dona (a la que durant
algun temps no tornarà a insistir amb allò
del sexe oral), i la seva ciutat. Vol tornar a ser-hi present per
combatre en Potter.
En
constatar que el reconeixen una altra vegada, tot exultant de felicitat i
corrents per la seva recuperada ciutat, desitja bon Nadal fins i tot al fill de
la gran puta d’en Potter.
En George Bailey torna a casa seva on l’espera l’inspector d’hisenda i el xèrif
amb cara de pomes agres. Però, quan ja anaven a emmanillar-lo, arriba
l’incompetent de l’oncle Bill amb una cistella plena de calerons, ja que la
seva esposa ha anat a demanar ajut als conciutadans que s’han bolcat per ajudar
a en George. Tots arriben a la casa enmig d’un deliri del bonisme
propi d’en Frank Capra, edulcorat amb cants celestials i laxants nadales
anglosaxones, per oferir diners per la causa. Fins i tot la guapíssima Violet,
que ha decidit romandre a Bedford Falls. Aquest fet provoca un entremaliat
somriure al rostre d’en George que ja se la imagina una altra vegada sense
calces.
Finalment,
mentre la petitona de la família colpeja sense anestèsia el teclat del piano es
desferma una brutal orgia de càntics nadalencs on també hi participen el xèrif
i l’inspector d’hisenda, que decideixen posar alguns dinerons de la seva
butxaca davant la idea de ser esquarterats per la massa enfervorida de bondat.
Enmig
del clímax de furiosa bonhomia i profunda fe religiosa, una campaneta que
penjava de l’arbre de Nadal comença a repicar i una de les filles d’en George
Bailey li diu a son pare que allò vol dir que un angelet acaba de rebre les
seves ales. El pare, mentre abraça la seva estimada família, li diu a la filla
que és del tot cert i, com en George és un paio agraït, li dóna l’enhorabona al
Clarence i li cluca l’ull amb complicitat.
Els
assistents a la improvisada festa segueixen cantant espantoses cançons
nadalenques mentre assalten el moble bar dels Bailey.
Hauria
estat bé que la Violet pugés damunt la taula del menjador, fotent una puntada
de peu al pessebre, i fes un espectacle desfent-se de tota la seva roba
(exceptuant les mitges agafades amb lligacames) tot mostrant les parts
anatòmiques que tots volien veure i no gosaven demanar-li que els ensenyés, cul
inclòs. Però la pel·lícula s’acaba aleshores tallant-nos el rollo.
I jo em
pregunto, com és possible que aquesta obra mestra del cinema no guanyés cap
Òscar de l’Acadèmia!
