dimecres, 27 de març de 2013

El conte més porc i brut que tinc. Mama, no el llegeixis!!!


ELS AROMES DE LA MONTSERRAT



Increïble, m’estic enduent la Montserrat a casa meva! Aquesta nit m’estreno! A més a més els meus pares no tornen fins la setmana que ve.
            I què n’és de bonica. La miro i em poso a tremolar. Tan alta i prima, sembla una model. Té la carona pigada, els cabells castanys llargs i els ulls blau cel. Quan em somriu mostra unes dents impecables, blanques, netes.
            Som companys de classe i ja fa mesos que somnio amb ella. Li he dedicat tantes palles que no sé com no s’ha ofegat en mig d’un oceà de llet. La primera vegada que va asseure’s al meu costat a la classe de filosofia em costava de respirar. Què maca, què fina! El perfum que duia m’extasiava.
            Mai no m’havia pensat que me la lligaria jo, tan lleig i mal fotut.
            I ara estic obrint la porta de casa fent anar les claus amb moviments nerviosos, frenètics. Un cop dins de casa em poso un got del millor whisky del meu pare. Li en ofereixo però el refusa amb un somriure.
            S’apropa a mi i em comença a besar a la boca. Ja hi som!
            La faig estirar a sobre del sofà i li trec la roba a poc a poc, això va en dansa. Quan només porta posada la roba interior penso en allargar un moment tan màgic. Què preciosa que és, se la veu tan pura!
            Em trec tota la meva roba a una velocitat vint i tres vegades superior a la del so. El cor està mes disparat que la sortida d’una carrera de gossos.
            Li trec els sostenidors. Els seus pits són meravellosos, delicats, tendres com pell divina. Els llepo amb amor. A ella el cor també li batega ràpid.
            Arriba el gran moment: li abaixo les calces ben a poc a poc. Apareix el seu pèl púbic, és castany com la seva cabellera. Li obro les cames.
            El seu secret més ben guardat és davant meu. Mai no n’havia vist mai cap tan a prop. És fascinant, podria estar-me hores i hores guaitant aquell fruit obert, igual de màgic que una llar de foc encesa o la mar en dia de tempesta.
            Tot fent un intrèpid moviment d’espatlles em disposo a mamar-li el cony.
            Uns segons més tard m’adono que aquella meravellosa fruita està podrida, infecte. Fot una pudor, una sentor mescla de suor ranci, pixats i alguna no identificada putrefacció més que m’horroritza. Com pot ser que una part tan interessant d’aquesta noia no desprengui perfum de roses?
            Sento una decepció aclaparadora. Totes les carxofetes que em trobaria farien sempre aquesta olor? O és que aquesta noia és una marrana i no es renta!
            La meva concepció del misteri del sexe se’m cau a terra com un castell amb un enxaneta de noranta quilos.
            Si trec el cap d’entre les seves cames em preguntarà què em passa i em sabria greu dir-li la crua i pudent veritat. Però si continuo respirant aquesta corrupció moriré amb els sistema respiratori podrit de gas mostassa. També podria aguantar la respiració i seguir llepant, però en el moment d’agafar aire es notarà que omplo d’oxigen els pulmons de cop i també s’emprenyarà.
            M’adono que ella té els ulls tancats, aleshores aprofito per fer-li gestos al meu gos perquè vagi llepant ell aquella cosa mentre jo cerco una alternativa.
En José Mari (el meu gos es diu així) es posa a llepar-li la maduixa a la Montserrat fent un soroll semblant a quan beu aigua en el seu plat.
            Vaig a la cuina, si li poso alguna cosa de menjar, dissimularà el tuf i a sobre quedaré com un noi innovador i sibarita del sexe.
            Mentre obro una llauna de pote gallego (no dic la marca) sento com la Montserrat gemega de plaer.
            Quan torno a l’habitació em quedo perplex en veure que el meu dàlmata s’està cardant a la meva companya de classe. Em netejo els ulls per comprovar que no veig visions.
            Doncs no.
            En José Mari està penetrant la Montserrat fotent-li uns sotracs que fan tremolar el llit dels meus pares! I la tia s’ho està passant de conya!
            Quan l’animaló acaba, sense donar les gràcies, surt del dormitori i va cap al balcó a beure aigua. Definitivament fa el mateix soroll.
            La Montserrat obra els ulls.
            —Hòstia nen, quin clau m’has fotut! —m’informa ella amb el rostre encès per la luxúria—. En fem un altre?
            Està clar que... ni parlar-ne. Jo no fico la tita al mateix lloc que l’acaba de posar el meu gos. Li responc que no i faig veure que no em trobo bé.
            —Tinc migranya.
            No sé quina cara posar, el primer que se m’acut es posar-me a cantar una preciosa jota aragonesa per alleugerir la tensió.
            No funciona.
            Al cap d’una estona ella surt de casa meva.
            —Ara que ja m’has follat passes de mi, oi? —em crida plorant—. Tots els homes sou iguals.
            Després d’escopir-me la seva rancúnia fot un cop de porta que fa aparèixer tres noves esquerdes a la paret.
            Respiro alleugerit, ja no hi ha perill de pesta bubònica.
            Canvio el llençols i poso una rentadora.
            Dormo fatal.
            Passo dos mesos evitant la Montserrat, li he agafat mania.
            Avui, a classe de literatura em trobo una nota seva als meus apunts:       “Estic embarassada”.

dimecres, 20 de març de 2013

Un de suau


COSES QUE PASSEN


Li vaig escriure una carta explicant-li que m’encantava el seu cabell ros i que ells seus ulls verds em feien somniar en veu alta.
            Esperava resposta nerviós com el què era: un adolescent enamorat.
            Em va respondre una setmana més tard notificant-me que no era rossa, era pèl roja i els seus ulls no eren pas verds, eren ben blaus. A la post data em va dir que mai més la tornés a escriure i que els desgraciats com jo no teníem res a fer amb ella.
            Heus aquí la manera com vaig descobrir que soc daltonià.


dijous, 14 de març de 2013

Habemus papam? Habemus fabula


L’EDÈN



L’Adam i la Eva corrien en pilota picada pel paradís terrenal, els seus cossos perfectes estaven creats a imatge i semblança de Déu.
            Mentre l’Adam cagava al costat d’un riu, la Eva va entrar a un bosc per fer una ullada. Com la mossa era boletaire, es va entusiasmar en veure un rovelló gegant. Es va ajupir per agafar-lo, mostrant pel darrere un atraient i apetitós cul i una bonica i rosada carxofeta oberta.
            Carxofeta que fou bestialment penetrada pel monstruós i fèrtil carbassó d’un orangutan adult que la va veure per casualitat i va aprofitar l’avinentesa.
            Heus aquí la veritable versió de com va aparèixer, nou mesos més tard, l’espècie humana.

dimecres, 6 de març de 2013

Un dels antics


LA MUSA


No hi havia res a fer. La meva inspiració s’havia apagat com una espelma amb un cop de vent. Ja feia setmanes que em passava les nits despert davant l’ordinador fumant cigarreta rere cigarreta. No sortia de casa, no tenia gana ni ganes de fer res.
            Em sentia trist i abandonat per la meva musa.
            Una tarda, un llampec em va treure del meu estat de vegetal pansit. Era setembre i s’acostava un tempesta de final d’estiu. Vaig sortir al balcó per gaudir d’aquella brisa fresca que per fi anava a substituir aquella fastigosa calor de gelatina.
            Ja no es veia el Tibidabo, l’aiguat s’apropava amb tota la seva fúria. En pocs instants aquella brisa va esdevenir una ventada que va fer caure el pobre ficus (aquell desgraciat sempre acabava per terra quan bufava el vent). El vaig posar dret falcant-lo amb una tauleta d’Ikea.
            La pluja va arribar netejant tota la merda i la pudor de Barcelona. Em vaig omplir els pulmons amb aquella olor de núvol fresc i vaig permetre que l’aigua caiguda del cel em rentés el cos i l’ànima.
            Notava que agafava fred.
            Vaig tornar a entrar tancant una mica la finestra del balcó perquè no entrés aigua al menjador.
            Seguia notant el fred i vaig anar cap a l’armari.
            Vaig tenir l’immens plaer de posar-me un jersei per primer cop en mesos i em vaig preparar una infusió calenta.
            Em sentia aixoplugat, protegit dins de casa meva. Mentre feia un glop de camamilla vaig meravellar-me del grandiós espectacle de la tempesta.
            Aleshores se’m va ocórrer que si m’asseia davant l’ordinador les paraules brollarien com gotes d’aigua.
            La meva musa m’esperava al despatx. Duia una túnica blanca molt polida i, tot s’ha de dir, un xic transparent. Se li endevinaven els tresors ocults i unes lligacames de fantasia. En un instant van aparèixer al meu esgotat cervell una dotzena de contes eròtics finíssims. A mida que m’acostava a ella ja tenia prou material literari com per escriure un llibre sencer.
            —Has trigat molt en venir a ajudar-me —vaig dir amb una molt petita dosi de rancúnia.
            —Només vinc quan sóc imprescindible —va respondre ella amb la seva veu seductora—. Si estigués sempre amb tu no tindries pas gaire mèrit com a escriptor.
            Els seus cabells eren castanys foscos i els duia recollits mostrant un clatell encisador i els seus ulls foscos i lluents m’observaven amb piadosa tendresa. Llavors un llamp va caure molt a prop de casa i l’estrèpit la va espantar de tal manera que es va abraçar al meu cos. Vaig notar el seu perfum i el tacte del seu cos tebi. Vaig començar a besar-li el coll i, seguint un impuls irrefrenable, li vaig treure la túnica. Em vaig separar una mica per admirar aquella esplendorosa musa que ja m’estava inspirant una trilogia.
            —No ho hauríem de fer —em va advertir—. Jo he vingut només per ajudar-te com a escriptor, no com a ésser humà. Si continuem així, la fada cap de servei pot considerar que no sóc prou digne d’aquesta feina. Em puc quedar en atur i em substituirien per una altra companya.
            No vaig escoltar-la i vaig començar a recórrer els seu cos delirant amb els meus llavis.
            —Va, nen que ho dic de veritat —va insistir fent un gemec de frenesí—. Mira que no sóc de pedra.
            Ni cas, tu. Vaig seguir fent fins que ella va respondre i va portar la iniciativa.
            Quina femella tan extraordinària! No continuo explicant el que vam fer ni quantes vegades per no despertar l’enveja del lector.
            Em vaig quedar clapat tot guaitant el seu acollidor pit.
            Quan em vaig despertar ella ja no hi era. Feia fred.
            Em vaig vestir i vaig anar impacient a escriure tot el que ella m’havia transmès.
            No vaig escriure ni una paraula. Ja no recordava ni el títol.
            Ella havia tornat al seu regne i s’havia emportat el seu regal.
            Poc temps més tard va aparèixer la seva substituta: més de cent quilos de pes, pell greixosa i lluent, igual que els seus cabells tenyits d’un groc estrident. Li mancaven quatre dents, patia d’halitosi i no podia estar-se sense deixar anar unes estridents ventositats que em van matar els geranis.
            Vaig deixar d’escriure per sempre més.